Friedrich Nietzsche (II)

Sembla que Nietzsche va escriure sempre per a ell mateix. Entre pensadors que escriuen, això és força habitual. Jo em sento molt identificat amb Friedrich Nietzsche en aquest sentit, perquè comprenc la seva actitud vital i literària: tot el que jo escric té el seu origen i la seva destinació en mi mateix. Jo en sóc el remitent i el destinatari. Fa molta estona que vaig descobrir que aquesta era la manera més còmoda i més autèntica d’escriure. Ben igual que Nietzsche, sempre he procurat explorar-me a mi mateix, mirant de trobar els perquès de l’ànima humana, si és que que aquesta existeix. Més que de filosofia, cal parlar de psicologia, no d’amor a la saviesa tan sols, sinó curiositat personal i gairebé del tot particular.

No vull fer un panegíric desmesurat de Friedrich Nietzsche ni de cap altre pensador ni escriptor de tots els que tant m’han estimat, perquè no acabaria mai. Veritablement, el món del pensament, de la imaginació, de la recerca moral i espiritual, de la creativitat i de l’enginy, és un món prodigiosament eixelebrat. Nietzsche gaudia d’escriure el que pensava, d’exposar els seus sentiments i les seves emocions, de retratar tota l’elaboració que produïa la seva ment, però quin escriptor autèntic no gaudeix de fer-ho i intenta fer-ho en tot moment? I com tots ells, tots els que el precediren, des de Sòcrates i Sèneca fins al seu adorat mestre Shopenhauer, passant pels que feia poc se li havien avançat en el temps cronològic, filosofal i aforístic, com Montaigne i Lichtenberg, com els francesos Joubert i Chamfort, com el mateix Pascal, com els vells Demòcrit i Heràclit, com tots i cadascun d’ells, sabia que el saber consisteix a no saber i gaudir-ne fervorosament i alegre. També m’identifico aforísticament amb Nietzsche: sempre m’he sentit atret per aquesta forma fragmentària de pensar i d’escriure.

Sovint penso que en l’art d’escriure, ja sigui el gènere que sigui o sobre el tema que sigui -narrativa de tots els colors i estils, poesia, literatura de ficció, pensament i filosofia, teatre, sobretot teatre-, massa sovint dramatitzem en excés el que estem fent. Tots els que ens dediquem a aquests afers virtuals de la literatura i la ficció, molt més gratificants que els afers reals, ho sabem, però, afortunadament i gràcies a Déu, tenim una eina miraculosa que ens absol de tots els nostres pecats: la ironia. No és una demostració de profunda i refinadíssima ironia aquella màxima nietzscheana que exclama: “Vas amb dones? No oblidis el fuet!”. Com pot ser que a conseqüència d’aquesta “broma”, Nietzsche hagi passat a la història com un antifeminista? Ell, que sempre va estar envoltat de dones que l’estimaren amb bogeria i tingueren cura de la seva precària salut fins a l’últim dia de la seva vida! Aquests són els perills de pensar i escriure: la malèvola interpretació que es fa de qualsevol escrit i de qualsevol pensament. Ja ho val i ja ho val i ho val mil vegades!

A propòsit de tot el que dic, no vull deixar d’exposar la coneguda i repetida peripècia que portà el nostre filòsof a ingressar en un psiquiàtric fins que va morir. Friedrich Nietzsche ja feia estona que no es trobava bé mentalment. Patia intensos dolors de cap que no el deixaven treballar ni pensar amb un mínim de comoditat ni en pau. S’hagué de jubilar de professor de filosofia quan tenia poc més de trenta anys. Sort tingué d’uns quants amics, que recolliren entre tots unes poques monedes per fer-li la vida més agradable i lleugera. Ell no se’n sortia i, amb molta freqüència, patia greus trastorns de comportament personal. Un dia es va topar amb un home que apallissava la seva muntura perquè no l’havia obeït. Va ser tanta la llàstima i la compassió que Nietszche va sentir per aquell pobre cavall, que es va posar a plorar i a besar-lo i a abraçar-lo pel coll, amb planys i lamentacions, fins al punt que no l’amollava de cap de les maneres, encara que ell mateix rebés també a la pròpia esquena les garrotades i els cops de l’amo de la bèstia. Hagueren de ser cinc o sis homes els que l’hagueren d’allunyar del seu delírium i de la seva alienació. Finalment els metges decidiren ingressar-lo. Un cas extrem de commiseració i tendresa.

Nietzsche, malgrat totes les hipèrboles i totes les caricatures que li han encolomat, va veure ben clar que des de Tales de Milet fins a l’hora del seu decés, el pensament humà no ha evolucionat ni un mil·límetre. No només no ha evolucionat la manera de pensar dels éssers humans, és que tampoc ho ha fet el gènere ni la condició humana. És per aquesta realitat que ell va fer un ús molt generós de la ironia i de l’alienació personal. Seria desesperant si no fos perquè la mateixa naturalesa, al mateix temps, ens ha dotat, paradoxalment, d’una misteriosa matèria espiritual que ens proporciona la capacitat per acceptar-ho resignadament i amb un confós i enigmàtic sentit de l’humor. Som estúpids i ens alegrem de ser-ho. Si no fos així, faria temps que l’espècie s’hauria extingit. Fins i tot, sembla que ho seguirem sent, estúpids com sempre i sense cap possibilitat evolutiva en aquest sentit, durant centúries i mil·lennis. Friedrich Nietszche es divertia molt sabent que l’home era així, només que es va entretenir a fer-se creure, i a voler-nos-ho fer creure a nosaltres, que el superhome era possible. L’home, en realitat, no és res ni és ningú: es fa creure que és important per no caure a l’abisme. La Natura, Déu, o qui sigui, s’ho passa molt bé jugant amb nosaltres: l’home és la seva gran joguina. Cal que participem del seu vitalisme juganer. El mateix Nietzsche va jugar amb ell mateix i amb nosaltres i amb Déu. És per aquest esperit lúdic que encara ara seguim jugant amb els seus llibres i fruint de la seva companyia.

Si voleu passar gust de viure, llegiu, o rellegiu, 'La gaia ciència', 'Més enllà del bé i del mal', 'Ecce homo', 'El naixement de la tragèdia' o 'La voluntat de poder', tots del nostre bon amic, més assenyat que guillat, Friedrich Nietzsche. Va morir a l’hospital psiquiàtric de Weimar dotze anys després que hi ingressés. Havia complit 56 anys de vida i de joc i patiment. Si es pot dir així.