Amics imaginaris
Ja fa una setmana que s’ha mort l’actor Matthew Perry i encara noto una tristesa indefinible quan hi penso. No és, òbviament, el desconsol que m’envaeix quan penso en un dels meus amics morts abans d’hora, és només una aflicció difusa que m’ennuvola uns instants. Com si ara em diguessin que ja no podré reunir-me mai més amb aquella colla d’amics amb qui vaig compartir tants moments bons en una època determinada de la meva vida.
Pel que he vist aquests dies a les xarxes, hi ha quantitats ingents de persones, arreu del món, que comparteixen aquesta sensació. Fa una mica de vergonya: al cap i a la fi, no coneixíem personalment Matthew Perry; al cap i a la fi, estem plorant un personatge de ficció.
L’ocurrent Chandler Bing era –no se m’acut millor manera de dir-ho– allò que quan érem petits en dèiem un amic imaginari. Els Friends, aquells sis joves que compartien vida a Nova York, eren la colla d’amics que ens agradaria tenir. Volíem seure al sofà del Central Perk per passar-hi una estona en sortir de treballar. Volíem jugar a jocs de taula amb ells en aquell pis de la paret de color violeta.
En el meu cas, com en tants d’altres, n’estic segura, Friends va fer-me companyia en moments foscos, quan estava trista i em trobava malament, i els seus somriures generosos i els diàlegs espurnejants em distreien de tot allò que era dolent, de la realitat desavinent.
Això no era només mèrit de Matthew Perry, no cal dir-ho: un exèrcit d’actors i actrius, guionistes, directors i tècnics en estat de gràcia van crear una sèrie que va durar deu anys i que deu ser de les més vistes de la història de la ficció televisiva.
Els personatges de ficció, de vegades, poden esdevenir amics imaginaris que, en un determinat moment, saben consolar-nos millor que els amics de debò, que potser no tenen temps o no saben com fer-ho. M’ha passat sovint amb personatges literaris, però amb la mort de Chandler m’he adonat que aquests, els que només tenen vida al paper, no moriran mai. Els personatges de l’audiovisual cobren vida a través d’un cos i d’un rostre, d’una veu, d’una manera de fer, i quan l’actor o l’actriu que els ha interpretat se’n va, el personatge mor una mica.
Sí que podrem veure els episodis de Friends tantes vegades com vulguem, però sabrem que allò ja no existeix, que un d’ells ja no hi és, i potser les rèpliques agudes i divertides del Chandler se’ns tornaran agres a mitja rialla.
He vist que Matthew Perry havia dit explícitament que, quan morís, no voldria que el recordessin com el Chandler Bing de Friends. O no només. Em sap greu, Matthew: no hem respectat el teu desig. Però era una petició realment difícil de complir.
L’humor és una cosa molt important, potser més que no ens pensem. Enyoro alguns amics estimats quan trobo a faltar les seves sortides iròniques o quan imagino quin comentari sarcàstic farien davant de determinada situació, més que no trobo a faltar la seva faceta més seriosa o reflexiva.
Aquests dies hauria volgut poder abraçar la Rachel i en Ross, la Monica –que deu estar destrossada–, la Phoebe i en Joey (pobre Joey!, com el trobarà a faltar!). No parlo pas dels actors del repartiment (que deuen estar tristos, sí), voldria anar al Central Perk, trobar-los allà asseguts, plorant la mort del seu amic, i seure amb ells una estona.