El front contra l’amnistia

1. Irresponsabilitat. Les comunitats autònomes del PP, amb Ayuso com a abanderada, sempre un pas al davant de Feijóo, Vox i el socialista manxec García-Page, abanderat del neofelipisme, porten l’amnistia al Constitucional. La impotència política traslladada als tribunals. Un exercici més de politització de les institucions que haurien de ser neutrals: atureu el que nosaltres no hem pogut evitar. I tan descaradament que presenten recusacions contra els membres del Constitucional que consideren que no són de la seva corda. Només faltaria donar-los la sentència escrita. Trist exercici que no fa més que confirmar la politització de les institucions espanyoles als alts nivells. Allà on no arriba, la dreta traspassa la feina als que considera afins. Patètica idea de la separació de poders i funcions.

Al PP se li fa llarg el pas per l’oposició. I encara no s’ha adonat que ha pagat cara la decisió de Rajoy de transferir el conflicte català a la justícia. Un cas insòlit d’irresponsabilitat: no va fer una sola acció política de diàleg o d’aproximació des que el 2012 Artur Mas va trucar a la seva porta en cerca de vies polítiques per canalitzar la situació. Fins que tot va esclatar el 2017. Llavors va aprofitar la bona relació entre la vicepresidenta Sáenz de Santamaría –actualment allunyada de la política– i el president del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, per rentar-se les mans i transferir el conflicte al poder judicial. Un exercici d’irresponsabilitat que va fer emergir l’elevat grau de politització dels tribunals, que no diu res de bo de la qualitat de les institucions espanyoles.

Paral·lelament, l’independentisme, en fase de pèrdua del sentit de la realitat, va arribar molt més enllà del que permetien les seves forces i amb la nonada proclamació d’independència es va entrar en un pendent difícil d’aturar. Tot podia haver estat d’una altra manera si uns i altres haguessin sabut seure a taula. Però les institucions espanyoles van tancar les portes una darrere l’altra. Les baixes passions van poder més que el càlcul racional. I si la dreta va quedar satisfeta amb el balanç repressiu, en el qual el PSOE la va acompanyar en tot moment, Pedro Sánchez va saber captar, tanmateix, que no tota la societat espanyola estava per resoldre un problema per la via violenta. I que tard o d’hora s’havia de tornar a la política. Rajoy, si s’imaginava que amb el seu cop de mà s’havia imposat la raó i l’ordre, va quedar amb un pam de nas quan Sánchez va fer un pas endavant i el va deixar fora de joc. En democràcia, malament rai quan es pretén resoldre els problemes polítics estrictament per la via judicial. Al mateix temps, l’independentisme, atrapat en el deliri nihilista, va iniciar un lent retorn al principi de realitat, que ha anat fins i tot més enllà del que es podien imaginar: perdre el Govern de la Generalitat.

2. Accelerar. En aquest context, la llei d’amnistia tenia i té tot el sentit. I el que cal és accelerar la seva aplicació, el contrari del que busquen PP i companyia. Però la irritació contra un gest pacificador que reconeix el caràcter polític del conflicte ha anat creixent. I mentre una part de la judicatura ha optat per entretenir la jugada frenant l’aplicació de l'amnistia, Sánchez seguia apuntant a la via negociadora per intentar anar recuperant la normalitat, ara ja amb l’independentisme lluny de la fase èpica. Però la dreta està cansada d’esperar. L’estratègia de Feijóo, la demagògia reactiva contra qualsevol iniciativa de Sánchez, no acaba de quallar. El cas és que amb l’amnistia encallada als jutjats, en un moment que hi ha espai polític per avançar en la pacificació, les comunitats del PP i l’inefable Page –un socialista que sembla seguir la via González del ressentiment, que està portant l’expresident i molts dels seus al veïnat de l’extrema dreta– van a totes i utilitzen descaradament els tribunals.

És evident que la política té la confrontació en la seva base: et trec a tu per posar-m’hi jo. Però els dirigents polítics tenen la responsabilitat d’afavorir la convivència i l’enteniment. I la dogmàtica irritació de la dreta contra qualsevol intent del govern de buscar vies que generin diàleg, cooperació i reformes és una lògica que va contra els principis elementals de la democràcia: el respecte i el reconeixement a l’altre. Potser el front contra l’amnistia anticipa una via espanyola cap a l’autoritarisme postdemocràtic?