La guerra global contra les dones
El rebombori polític que ha desencadenat als Estats Units la decisió del Tribunal Suprem de derogar la sentència de Roe contra Wade, que el 1973 va marcar una fita en l'establiment del dret federal a l'avortament, ha estat immediat i furiós. Però s'ha prestat menys atenció al teló de fons internacional en què s'emmarca la decisió. Els fets, arreu del món, apunten a un atac cada cop més generalitzat contra la llibertat de les dones… També a les orgulloses democràcies.
“No tingueu sexe si no voleu un nadó”, deia una apassionada jove davant del Tribunal Suprem dels EUA. Tant de bo totes les dones tinguessin aquesta opció. Tant de bo els i les activistes antiavortament es comprometessin a garantir-la. De fet, de mitjana, als EUA, cada 68 segons es produeix una agressió sexual. Una de cada sis dones dels Estats Units ha estat víctima d'una violació o un intent de violació. Entre el 2009 i el 2013 les agències nord-americanes de protecció a la infància van trobar proves sòlides que indicaven que cada any 63.000 menors havien estat víctimes d'aquest tipus d'agressió.
Al Regne Unit, el nombre de violacions anuals ha assolit el màxim registrat fins ara, amb 67.125 casos investigats per la policia d'Anglaterra i Gal·les el 2021. No obstant, aquest any hi va haver només 1557 judicis, enfront dels 2.102 que hi va haver el 2020. En els últims quatre anys, els judicis per violació a Anglaterra i Gal·les s'han reduït en un 70%. En poques paraules, no es respecta el dret de les dones a no ser violades.
De manera similar, l'Organització Mundial de la Salut estima que prop d'un terç de les dones del planeta han estat subjectes a violència física i/o sexual per part de les parelles o exparelles íntimes al llarg de la seva vida. En diversos països, els confinaments provocats per la pandèmia van augmentar la quantitat de casos i van reduir la capacitat dels sistemes per gestionar-los.
Però la pandèmia no és l'únic factor que hi ha darrere la violència contra les dones. A Rússia, la violència domèstica ha augmentat des del gener del 2017, quan els legisladors van provocar una repulsa internacional al despenalitzar-la. Com es podia preveure, aquesta incidència més gran va venir acompanyada d'un fort descens de les denúncies i una falta de voluntat de la policia per investigar els casos.
Rússia no està sola. A Anglaterra i Gal·les gairebé la meitat de les víctimes femenines adultes d'homicidi entre el març del 2020 i el març del 2021 van morir en un homicidi domèstic, i el nombre de dones que van denunciar agressions domèstiques va arribar a la sorprenent xifra d'1,6 milions. Però, si bé la xifra registrada de delictes d'agressió domèstica va augmentar fins a 845.734 a Anglaterra i Gal·les en aquest període, la quantitat de persones registrades per la policia al Servei d'Enjudiciaments de la Corona (SEC) va caure a 77.812, enfront de les 79.965 del període anterior. I, per tercer any consecutiu, l'índex de càrrecs del SEC per delictes sexuals domèstics a Anglaterra i Gal·les va baixar a un 70%, mentre que tres anys abans era del 76%.
És evident que en la majoria de països resulta improbable que una parella violenta que amenaci amb violar i deixar embarassada la seva companya acabi patint conseqüències pel fet de fer-ho. Als EUA, el Tribunal Suprem acaba d'amplificar enormement el poder coercitiu d'aquesta amenaça. Per dir-ho en les esgarrifoses paraules dels jutges que hi estan en desacord: “Des del mateix moment de la fecundació, una dona es queda sense drets. Un estat la pot obligar a completar el seu embaràs, fins i tot tenint en compte els costos personals i familiars més extrems”.
Aleshores, què és avui la llibertat per a les dones als Estats Units i altres països? ¿Haurem d'acceptar que els sistemes penals de justícia no puguin protegir les dones quan se les ataqui, quan pateixin abusos i siguin violades? ¿Haurem d'acceptar que als estats dels EUA que ja han il·legalitzat l'avortament, sense excepcions per a la violació o l'incest, “una dona hagi de parir el nadó del violador o del seu propi pare, sense que importi si això destrueix la seva vida”?
La violència contra la dona es pot prevenir. És fonamental l'existència d'una legislació integral, i la quantitat de països que l'han anat adoptant ha anat creixent. Però també és cabdal l'efectivitat d'aquesta legislació un cop és vigent, cosa que inclou donar suport a les dones que fan un pas endavant i dotar de l'adequat finançament, monitoratge i coordinació els policies, fiscals i tribunals que han de dur els culpables davant la justícia.
L'OMS descriu un conjunt de mesures addicionals amb l'acrònim en anglès RESPECT, que vol dir: Enfortiment de les habilitats en una relació; Seguretat a l'hora de comptar amb serveis; Reducció de la pobresa; Creació d'ambients propicis (escoles, llocs de treball, espais públics); Prevenció d'abusos contra nens i adolescents; i Transformació d'actituds, creences i normes.
L'evidència internacional destaca mesures específiques, com el suport psicosocial, programes d'empoderament econòmic i social, transferències en efectiu i programes escolars que millorin la seguretat, redueixin o eliminin els càstigs severs, desafiïn estereotips de gènere i promoguin relacions sustentades en la igualtat i el consentiment. Aquests són alguns dels components fonamentals per a la llibertat de la dona.
El Tribunal Suprem nord-americà ha anat en la direcció oposada. En lloc de mirar endavant, cap a un món en què els drets de les dones i els infants estiguin més ben protegits, els jutges que han derogat Roe miren cap a “la història i la tradició” per inspirar les seves visions de què significa “llibertat dins de l'ordre”. Observen que “en el darrer tram del segle vint no hi havia suport en les lleis nord-americanes per a un dret constitucional a obtenir un avortament… De fet, l'avortament havia estat durant molt de temps un crimen tots i cadascun dels estats”.
Però els jutges passen per alt el fet que, durant gran part d'aquesta història, la llibertat era un privilegi del qual gaudien gairebé exclusivament els homes adults (blancs). Fins al 1920 les dones no van poder votar als EUA, i, després d'aquesta data, durant molt de temps no van poder divorciar-se ni demanar crèdits al seu nom. En diversos estats, estar casat amb la víctima es reconeixia com una defensa legítima contra una acusació de violació (en una data tan recent com el 1979 a Nova Jersey, per exemple). ¿Les tradicions històriques són realment la millor brúixola per interpretar quina llibertat s'hauria de garantir?
La participació femenina en la política representativa ha augmentat gradualment de la mà del seu dret a vot. Però això també està sota atac. S'està intentant allunyar les dones de la vida pública amb un assetjament a les xarxes, intens, degradant i sexualitzat. Al Japó s'ha documentat un patró d'atacs sexistes a Twitter dirigits a dones que participen en política.
De manera similar, un estudi efectuat a Suècia mostra que, si bé els polítics homes pateixen atacs principalment pel que fa als seus càrrecs oficials, les representants femenines estan subjectes a comentaris humiliants que apunten explícitament al fet que són dones, cosa que fa que s'autocensurin més que no pas els seus col·legues homes. Al Canadà s'ha trobat la mateixa disparitat. Al Regne Unit, dones polítiques d'esquerra a dreta han alçat la veu sobre aquest problema.
És hora que tots els polítics donin suport no només a una legislació sòlida, sinó també als fons i les institucions necessaris per garantir la llibertat i la seguretat de les dones, sigui a casa seva, a la política o amb el seu metge.
Copyright Project Syndicate