Frontera

Ben probablement ja no és així, però una de les motivacions bàsiques de fer-se escriptor era poder conèixer altres escriptors, freqüentar, encara que fos només un poc, la companyia d’aquells a qui s’admirava, els que havien obert camí i dels quals es podia aprendre tot. La pèrdua de Guillem Frontera, per a algú de la meva generació, significa més del que es podria resumir en un article: era d’aquells escriptors als quals hom volia agradar, perquè sabia que en ell hi havia tant el rigor com la generositat, tant l’esperit mordaç que guiarà com la comprensió del company de brega que sap el pa que s’hi dona. No és un escriptor que busqués, en cap cas, posar-se sota el focus: va ser massa independent, lliure i feliç –almenys en aparença– per estressar-se per res que no fos la seva obra, i també això semblava preocupar-lo ben poc. 

No encomanava cap ansietat davant dels reconeixements no rebuts, ni cap ressentiment capolador: tot en ell era humor, curiositat i noblesa. Orgull, clarividència i cultura en acció. Va treballar al seu ritme, i ens va donar llibres molt bons, dels que sabia que havien obert camí en la literatura catalana, i que com a tal han quedat en la memòria històrica del país. Potser el seu desencert va ser haver-la encertat massa d’hora, amb una primera novel·la, Els carnissers –ja de l’any 1968, però fresca i inexhaurible com a focus de sentit per pensar Mallorca i la literatura de la gran transformació turística–, que ha quedat com un clàssic. Sicília sense morts (2015) va ser un èxit de maduresa, que hauria hagut de fer més per la resta de la seva obra. Tinc la impressió que no se l’ha llegit tant com hauria calgut, i que amb això hi hem perdut tots, sobretot els ignorants esnobs que parlen de llibres –o fan com si parlar-ne i no saben res, però res… devers Barcelona. Sovint sembla que és més important per a les lletres catalanes qualsevol llibreter de l’Eixample que no un gran escriptor mallorquí, sobretot si no juga a disfressar-se de salvatge o a fer-se mirar per motius impropis. En Guillem, però, era d’una gran discreció. Pere Antoni Pons va saber treure’n tot el suc possible en un llibre de converses que agrairem molts d’anys: Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta, publicat a Lleonard Muntaner. El llibre de records i reflexions que supleix les memòries que potser hauria hagut d’escriure. Hauria estat molt bé –era necessari!– donar-li el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el qual està a la butxaca de plumífers que se’l mereixen molt menys, però que han sabut fer-se els simpàtics o fer el pet identitari que tocava per no deixar de ser tinguts en compte. Tenia un humor boníssim, del que te’l fan irresistible, com amic i company de trinxera. Sabia llegir, i tenia memòria d’elefant. Hom hi podia comptar sempre, perquè des d’una cultura vastíssima podia guiar-te enmig de les mancances, i al mateix temps sabia elogiar els encerts amb una sinceritat poc freqüent. L’escriptor se’n va, però els seus llibres hauran de consolar-nos. La literatura és això; el que ens salvarà –és l’única fe que ens resta– de la mort i la pluja.