Els fruits incerts de la taula de diàleg
La tercera reunió de la taula de diàleg entre el govern espanyol i el govern de la Generalitat ens ha deixat una bona notícia i una de no tan bona. La bona notícia és que la taula de diàleg existeix, que hi ha voluntat de mantenir-la i que ha donat els seus primers fruits, entre els quals dos de molt importants referits a la llengua catalana.
El primer fruit és que el govern espanyol "comparteix" amb la Generalitat que el català ha de continuar sent la llengua utilitzada normalment com a vehicular i d'aprenentatge en el sistema educatiu de Catalunya, amb el benentès que l'ensenyament i l'ús "curricular i educatiu" del castellà també ha d'estar garantit. D'acord amb això, el govern espanyol dona suport a l'actualització del marc normatiu català encarnat per la llei 8/2022, aprovada in extremis pel Parlament de Catalunya després de l'històric consens teixit pel PSC, Esquerra, Junts i En Comú Podem. El govern espanyol apuntala així el pacte per pacificar la qüestió lingüística a l'escola a canvi de reconèixer-hi la vehicularitat del castellà, del qual només s'han despenjat els extrems de l'arc parlamentari català.
En matèria lingüística, el segon fruit més important de la taula de diàleg és el compromís del govern espanyol de sol·licitar a la presidència del Parlament Europeu "que consideri el català com a llengua d'ús al ple i a efectes de l’exercici del dret de petició davant la institució". Aquest compromís va amb data: el govern espanyol presentarà la petició a la mesa del Parlament Europeu "abans no acabi l'any en curs".
Si aquesta és la bona notícia, quina és la dolenta? La mala notícia (o no tan bona) és que l'èxit dels acords assolits en matèria de llengua no depèn en realitat de la voluntat del govern espanyol.
La pervivència de la llei 8/2022 no la decidirà Pedro Sánchez. La decidirà el Tribunal Constitucional quan vegi les qüestions i/o recursos d'inconstitucionalitat que s'hagin plantejat sobre aquesta norma. A primera vista, la causa del català ho té bé: la llei 8/2022 estableix que el català és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d'aprenentatge del sistema educatiu i no exclou sinó que incorpora el castellà com a llengua docent, que és exactament el que va beneir l'any 1994 la sentència del Tribunal Constitucional sobre la primera llei de normalització. Però hi ha un perill: que el Tribunal no vegi que això de l'ús "curricular i educatiu" del castellà és només l'eufemisme ideat per evitar parlar del castellà com a "llengua vehicular", que és el sintagma que apareix en l'altra sentència que els magistrats hauran de tenir en compte (la de l'Estatut).
Semblantment, la possibilitat d'usar el català al Parlament Europeu no la decidirà el govern espanyol sinó la presidenta Roberta Metsola i els altres 19 membres de la mesa de la cambra.
En aquest cas, la història convida a un lleuger escepticisme. La possibilitat d'usar una llengua no oficial de la Unió a les institucions de la Unió va ser oberta –a instàncies del govern espanyol de l'època– pel Consell de la Unió Europea del 13 de juny de 2005. Gràcies a aquella decisió del Consell Espanya ha signat acords administratius que permeten l'ús del català en tot un seguit d'institucions de la Unió. Per què no al Parlament Europeu? La raó és senzilla: la mesa del Parlament Europeu va bloquejar la possibilitat d'usar-hi el català.
Caldrà veure si la democratacristiana Metsola fa més cas del govern del socialista Pedro Sánchez o dels seus correligionaris del PP, que com argüia l'any 2006 l'aleshores vicepresident del Parlament Aleix Vidal-Quadras brandaran els costos de la incorporació del català i el risc d'establir un precedent per a altres llengües no oficials d'altres estats de la Unió. Una possibilitat és que Metsola i companyia s'avinguin a una solució de compromís i s'accepti l'ús del català als plens només com a llengua passiva, que és precisament el que preveia la decisió del Consell de 2005. Segons això, els eurodiputats catalanoparlants podrien parlar en català i les seves intervencions serien interpretades a totes les llengües oficials –sovint a través d'una llengua intermediària– però les intervencions de tots els altres eurodiputats no serien interpretades al català.
En resum, totes dues coses són certes: que la taula de diàleg ha donat els seus primers fruits i que alguns d'aquests primers fruits són incerts, perquè en realitat no depenen de la voluntat del govern espanyol. Però el camí dels acords és obert i al final és això el que compta.
