Que la frustració no ens ofegui

La nova editorial Llentrisca publica una novel·la que, com a mínim, sacseja el panorama literari menorquí, i això és engrescador i revitalitzant, encara que d'entrada faci aixecar celles, llavis o pèls. L'autor és el poeta i llicenciat en història de l'art, Xec Pons (Fornells, 1979), i, tot i la seva microbiografia no gaire diferent respecte de la majoria d'escriptors, dibuixa un protagonista de casa treballadora (sense propietats ni negocis), que viu precàriament contractat pel supermercat del poble. El llogaret idíl·lic de Menorca on, cada temporada, els turistes transformen el dia a dia dels locals, se'ns descriu des del cor dels treballadors (cambreres, prostitutes, mecànics) –una postal enviada no pas des d'un paradís, sinó d'una colònia de treball, amb la mar com a fossar infranquejable. Pons, un gran lector no pas dels clàssics que se suposa sinó de les grans plomes alternatives i marginals, ho relata amb el català del seu carrer –hiperdialectalitzat, amb barbarismes, anglicismes i neologismes no acceptats, i ric en paraulotes i renecs. Per tot això (i perquè narra una història iniciàtica i de superació personal, amb l'amor i la literatura com a eixos), La mar tancada em sembla una obra interessant i important. 

Se suposa que, a les cultures modernes, la maduresa i la bona salut es mesuren amb la quantitat de qüestionaments, contraidees i projectes alternatius que hi conviuen, i en el fet que aquestes incideixin en totes les capes de la societat: que se'n facin ressò les plataformes clàssiques i sòlides i la crítica dominant. Anant a la contra i des de fora de les convencions, desestabilitzen momentàniament el centre de poder i recorden que, en l'art, no es poden posar normes ni codis ni lleis. Quan aquests projectes s'han de 'presentar en societat', els seus autors se sotmeten a la prova de les entrevistes. És habitual sentir-se més o menys hipòcrita, després de comunicar un discurs marginal des d'una plataforma convencional / de poder, perquè els convencionalismes, el decòrum i l'estructura i la finalitat mateixes de l'entrevista desvien qualsevol discurs envers un únic parell de vies possibles de trànsit. El protagonista de La mar tancada somia despert com aniria: els periodistes li farien les preguntes de sempre, i ell respondria amb una barreja de modèstia exagerada i irreverència arrogant. Als anys vuitanta de la nostra època, els artistes més admirats pels joves artistes eren els que, amb la seva 'actitud punk', contestaven amb totes les paraules que estava tàcitament prohibit de dir, a voltes drogats, gratant-se l'entrecuix o fins i tot llançant alguna escopinada. Un amic em recorda la que Paloma Chamorro va fer a Miquel Barceló i Javier Mariscal, l'any 1984, al programa La Edad de Oro de TV1: una entrevista desenfadada, directa, durant la qual els participants (públic inclòs) passen gust. Totes les parts són respectuoses tota l'estona, encara que no segueixin els codis d'educació i protocol (és a través de l'art que s'assoleix aquesta llibertat: la de ser respectuós i responsable, i alhora infiltrat –sense filtres i opositor). 

Els escriptors catalans (els 'validats', però, també en general, els underground) tendim a una hiperformalitat, que em fa l'efecte que ve de dues coses: el desig que es prengui seriosament una obra nascuda en una cultura menystinguda (sovint, la sensació que hem de travessar més barreres com a catalans ens atorga l'aspecte de tibats) i la por provinciana (Mariscal diu: “Miguel, es que es de un pueblo que se llama Felanitx, de Mallorca, y está muy bien porque es la mezcla entre el chico salvaje y el chico muy culto”). Però les generacions que ja han crescut al món global i emmirallat en l'univers paral·lel de les xarxes socials tendeixen a discursos d'ira i odi que, emparant-se en una suposada franquesa, sovint es tradueixen en impertinència i crueltat. Potser també els condiciona la frustració i el desesper vers el no-futur que intueixen. 

Xec Pons escriu una novel·la que no vol mares sobreprotectores de la llengua, i crea un personatge que renega perquè troba que el que es publica no té valor polític, en comparació amb la seva pròpia escriptura que, si es publiqués i es llegís, canviaria la situació (econòmica i espiritual) personal i de tot el poble. És a través de l'escriptura (i de la fe en el seu poder) que s'explica, que denuncia i engega els canvis. Després dels resultats electorals de la setmana passada, qualsevol escriptura hauria de treballar més que mai per, no solament avisar del perill: ser prou clara i directa com perquè els nous governants l'hagin de tenir present, i perquè els qui els han votat vulguin debatre-hi. El motor d'una transformació no hauria de ser mai l'odi, ni la por: aquesta mena de revolucions ja sabem com acaben. Que la frustració no ens ofegui.