Frustracions acadèmiques
Podria parlar del que li estan fent a la immersió lingüística o de les vagues que han mobilitzat tants mestres i professors, cansats d’anys d’empassar-s’ho tot. Tinc moltes ganes de parlar-ne, però les notícies canvien de pressa i aquests temes necessiten calma perquè el dia que es publiqui l’article no quedi ràpidament desfasat o fora de lloc.
Avui em ve de gust explicar algunes experiències del meu pas per les aules, quan era alumne. Els darrers anys de la primària vaig patir molt pels estudis. Anava a una escola de capellans. Tots nois. Recordo certa por al càstig i molta solitud. No en tinc especial bon record. Segurament jo necessitava una altra metodologia i aquell sistema no encaixava amb el meu ritme d’aprenentatge. Tampoc ningú em va ensenyar a estudiar. Les meves notes les vaig plorar moltes vegades amb els pares. Jo els insistia que no reflectien el meu esforç. Vaig aprovar pels pèls l’EGB, però a primer de batxillerat em vaig estampar del tot. No era capaç de superar moltes de les assignatures, em sentia frustrat i amb l’autoestima per terra. També és veritat que seia enmig d’una classe amb quaranta-nou companys més. Una barbaritat. Al final vaig repetir en un altre institut al centre de Barcelona.
Va ser una de les millors decisions de la meva vida. Va ser un nou inici. Un centre potser més senzill però de mentalitat molt més oberta, amb nois i noies i un professorat agradable i competent. Tot i així, fins a tercer de BUP no vaig fer un salt exponencial. De cop vaig madurar i tots els esforços van donar els seus fruits. El COU, la selectivitat i la carrera universitària van ser fantàstiques experiències que vaig superar amb treball i dedicació. De seguida que vaig acabar la carrera, en comptes d’allargar la vida d’estudiant amb màsters i càtedres vaig començar a treballar en un diari, escrivint notícies i guanyant-me la vida. Anys després vaig incorporar-me a la docència.
No estic gens ressentit amb aquella escola que em frustrava. També em va ensenyar a madurar i a superar adversitats. En realitat, aquella manera d’ensenyar ja no existeix. Des de fa lleis que els que s’esforcen una mica ja promocionen. Només no ho fan els que es neguen a participar. Els del fracàs. Però per ressentiment jo no canviaria un sistema educatiu, i menys encara perquè qui no vol fer res al final també promocionés. Això a qui frustra, en tot cas, és als docents.
