Fugir del present (i esquivar el futur)
PalmaA la novel·la El refugi del temps (Edicions del Periscopi), Gueorgui Gospodínov planteja què passaria si tinguéssim un espai on trobar-nos amb els moments més feliços del passat –es tracta d’una clínica on hi ha diferents dècades per triar, un mètode per confortar malalts d’alzheimer que després es trasllada a la política. És un lloc on fugir del present i esquivar un futur que ja no miram amb fe en el progrés, sinó amb desconfiança i por pel retorn, de la pitjor manera possible. El llibre de Gospodínov és provocador, fa que el cap esclati de tantes preguntes que hi entren de cop. Què faria jo? A quina dècada voldria anar? Necessit fugir del present? Com es fa per viure en un temps fals? Fugir és un acte de covardia intolerable o tenim dret a retirar-nos en cas que la infelicitat sigui una càrrega que no volem dur més temps?
Posats a triar, jo partiria sempre als anys de la meva infància, demanaria instal·lar-me a la dècada dels 80 –si pogués ser, a començaments. Varen ser els anys que em vaig fer locutora de ràdio amb una gravadora; que vaig riure amb les històries d’Ibáñez; que m’enterrava a la platja; que pensava que era famosa, perquè quan saludava desconeguts pel carrer em contestaven. La tesi de la fama es va veure refermada quan uns italians que es deien Richi e Poveri varen treure una cançó que es deia Maria, i que va ser un gran èxit. Vaig ser molt feliç, malgrat que varen ser anys de soledat, gairebé sense amics –la meva família va canviar moltes vegades de casa. Però no ho vull lamentar, perquè aquesta manca de relacions socials em va donar un món interior que encara m’ajuda a sobreviure. Ni millor ni pitjor que el món interior dels altres, només que m’agrada més perquè és el meu.
La tesi de Gospodínov no es pot fer realitat a hores d’ara, i no hi ha ésser a la terra que no estigui encadenat al present i a l’espera del futur. Però tenim el consol de la ficció, gràcies a la qual només hem de triar l’època que vulguem i obrir la ment, malgrat que cada vegada és més complicat fer-ho d’una manera neta, sense interferències, i durant una bona estona, sense desconcentrar-nos.
Per sort, no totes les fugides estan prohibides per les lleis de la física. Podem fugir dels espais habituals, contemplar altres indrets. Per aconseguir-ho, no calen grans fites. Basta caminar sense rumb i mirant amb atenció el que ens envolta –això em fa pensar en Nanni Moretti damunt la seva Vespa a Caro Diario, intentant esbrinar qui i què hi ha dins de les cases de Roma un dia qualsevol del mes d’agost. També podem fugir dels altres, tant dels que no ens agraden en general, com dels que estimam, però que ens desagraden en moments puntuals. L’acte de tancar una porta i quedar sol a una habitació pot ser una absoluta heroïcitat. Aquí posaria una condició: quedar tots sols no és fer-ho amb un telèfon a la mà, ni amb una tauleta, ni amb un televisor. Si no sabeu què fer, quedau en companyia de Gospidínov. Puc assegurar-vos que us ho passareu bé.
