Fum, boira, raors

La cultura de Mallorca no només té lloc a Mallorca. I no em referesc tant a la feliç i creixent internacionalització dels nostres creadors (d’Antònia Vicens a Miquel Barceló, de Biel Mesquida a Jansky, de les Marala a Laura Gost), sinó a aquells espais del país que, sense ser Mallorca, n’exposen una bella manifestació. N’és un bon exemple l’Espai Mallorca, el centre cultural amb cafè i llibreria gestionat per l’associació Crits i Renou, a Barcelona, d’ençà que l’any 2012 l’executiu Bauzá va tancar el primer Espai Mallorca, de tall institucional. El cas és que l’actual Espai, juntament amb la reactivada Casa de Menorca, és pol cultural ineludible a l’hora de conèixer i abastar la cultura feta a les Illes. La seva darrera exposició, Boira, és una mostra d’aquest fet.

Boira és la darrera col·lecció de l’artista visual Tomeu Estelrich (Alqueria Blanca, 1968), que torna després d’El romi de Venus amb una exposició dedicada a l’univers dels cafès d’un temps. D’un temps, sí: aquells cafès que no tenien barra, sinó 'tasser', punts de trobada comunitaris on els homes (i només els homes) anaven a fer el cafè o una copa d’aiguardent mentre esperaven tanda per a l’afaitat setmanal. Llocs on, a la primera meitat del segle XX, hi ressonaven naturalment paraules com 'massatge', per referir-se a la loció d’afaitar, o 'raor', per a les fulles ben esmolades d’acer. 

El punt de partida sorgeix d’una vinculació familiar: dos germans, concos de la parella d’Estelrich, regentaven l’enyorat Cafè de Can Boira al centre de ses Salines. Un més dels set o vuit bars que hi va arribar a haver a l’antiga plaça del poble, avui de Sant Bartomeu. Un espai connotat per històries de companyonia i també de guerra, un lloc on compartir i on també degueren xocar, més d’una vegada, converses i raons. Estelrich s’hi encara a través d’un conjunt de retrats circulars i ovals amb unes traces mínimes de figuració: aquí un perfil, allà uns ulls i un nas, allà deçà una cara definida, únicament, pels pèls pobladíssims d’unes celles. No és cap sorpresa, això; tot i la seva aproximació progressiva a la figuració, o a la representació més mínima, Estelrich és autor d’una obra en què la potència del color i de la textura diu molt més que el traç en si. El que importa, a Boira, és la perspectiva més 'humana' de cada personatge retratat, persones anònimes (el contrabandista, els tertulians, dos poetes, tres infants amb el cap rapat…) de les quals l’artista sembla reivindicar la dignitat en un temps més que difícil.

Un dels aspectes que més sorprenen de la mostra és l’absència de cap element, ja sigui en forma d’objecte present o representat, que evidenciï l’ambient de la cafeteria. Sembla que, per a Estelrich, llocs com aquests són ni més ni menys que les persones que els habiten. Potser el fum dels cigarrets que va de taula en taula, enterbolint-ho tot. Potser la boira.

Abans de passar aquest estiu per Ses Cases Noves, a Santanyí, 'Boira' serà a l’Espai Mallorca fins a mitjan mes de juny.