On és el fum d’antany?

El creixement econòmic: és possible?, és desitjable? A l’hora d’encetar aquest debat és important tenir present que el creixement econòmic és la composició de dos creixements que demanen una consideració separada: el demogràfic i el del producte econòmic per persona.

És ben evident que un creixement demogràfic sense aturador, si es donés, seria un problema greu. I per això tenim un gran consens en pensar que ens convé molt l’estabilització del volum de la població mundial, cosa que vol dir portar la taxa de natalitat a una mitjana de dos fills per dona. No hi som, però hi anem. Avui només el continent africà hi està per sobre.

En canvi, un creixement econòmic continuat que fos genuí –és a dir, que no ignorés els efectes negatius sobre el clima o l’entorn natural– i superior al de la població seria molt desitjable, ja que, en principi, permetria anar augmentant el benestar de tots els membres d’aquesta població. La pregunta clau és, doncs: és possible? Personalment, soc un optimista i responc afirmativament a aquesta pregunta. Ho faig en vista de l’experiència dels passats tres segles, en què els constants avenços de la ciència i la tècnica han permès augmentar el nivell de vida d’una humanitat que no ho ha facilitat, ja que ha crescut enormement. De fet, ara estem en una situació millor que en el passat en dos aspectes: albirem la contenció del volum de població i som prou pròspers per dedicar molts recursos a empènyer la frontera de la ciència i la tècnica.

Un argument en contra de la possibilitat de creixement, tan simplista com comú, assenyala que és impossible, en un planeta finit i mantenint l’estructura de producció i consum que ara tenim, augmentar l’escala de l’economia a una taxa permanentment superior a zero. Però no es tracta d’això. Per dues raons.

En primer lloc, perquè, si bé estem acostumats a parlar de creixement en termes de percentatges –és a dir, de creixement exponencial–, aquesta no és l’única forma de creixement. També pot ser lineal o simplement pot significar que cada any estem millor que l’anterior. Entre creixement exponencial i decreixement hi ha molt espai.

En segon lloc, i més decisivament, perquè aquest argument ignora un fet obvi: que, acompanyant el creixement i els augments progressius de benestar, hi ha un canvi constant en la composició de productes presents a l’economia. És el procés que Schumpeter va denominar de destrucció creadora. Els cotxes empesos per cavalls mai haurien fet possible la generalització de vehicles del segle XX –es diu que a finals del XIX hi va haver expressions d’inquietud davant la perspectiva de carrers coberts de fems–. Pregunteu-vos: on és el fum de les xemeneies que són ara monuments en tantes places nostres? La substitució de productes és conseqüència tant de regulacions com del paper inductor dels preus de mercat incidint sobre les opcions disponibles. I tinguem-ho clar: si veiem que el 100% de la producció d’un producte poc substituïble en el consum utilitza una certa matèria primera, això només indica que és la més barata, no que no hi hagi alternatives.

Hi ha un argument del tipus que acabo de descriure però més sofisticat. És el que ho redueix tot a ús d’energia i ens diu, més o menys, que les lleis de la termodinàmica indiquen que, per més que ho fem bé, per més que estalviem o per més que avancem en la ciència i en la tècnica, si aconseguim créixer haurem de consumir, en el llarg termini, més energia. A efectes de debat accepto la conclusió. Ara bé: el Sol envia a la Terra energia en magnituds pràcticament il·limitades. Transformar-la en energia útil depèn de la ciència i la tècnica, incloses les ciències socials. El que estem veient amb l’evolució dels costos de l’energia solar és més que encoratjador. Podríem reblar el clau afegint l’energia de l’àtom, fissió o fusió. D’energia no en faltarà. El preu és una altra cosa. Podrà ser més cara del que ens havíem acostumat, i això serà un trasbals, però si insistim en l’estalvi i en les renovables –solar i vent–, els preus històricament elevats haurien de ser transitoris, cosa de poques dècades.

Reconec que hi ha estudiosos seriosos que pensen que les possibilitats de substitució, especialment de matèries primeres, són tan limitades que acabaran sent el coll d’ampolla que ennuegarà, fins i tot a curt termini, la possibilitat de millores indefinides del benestar de la humanitat. La meva creença no és aquesta. Totes les creences són legítimes, certament, però també penso que les meves estan més ben fonamentades en l’experiència històrica. I per això soc un optimista.