La funció de la tristesa
Segueixo la meva sèrie d'articles estivals sobre emocions donant pas avui a alguna cosa que no està en l'agenda de les xarxes socials, com ara Instagram, o que cada vegada més ens costa compartir: el fet d'estar trist.
La tristesa, a diferència d'altres èpoques, viu els seus dies baixos. No està de moda, no agrada, s'amaga, s’evita i, el pitjor de tot, tractem d'ignorar-la o apartar-la quan la sentim.
Sentir tristesa no és dolent. És necessari. Estem tristos quan experimentem una pèrdua. Sigui d'un ésser estimat o d'una situació determinada que ha canviat: una malaltia, una lesió, un revés de la vida, un accident, un desamor, una expectativa frustrada, un somni no complert, una ocupació perduda, un projecte que ens van assignar…
En tots aquests casos sentim tristesa. La tristesa és necessària i compleix una funció. El pitjor que podem fer és ignorar-la, no deixar-li el seu espai ni donar-li el seu temps. El dol és el temps de tristesa que l'ésser humà precisa per assimilar, acceptar, comprendre. Hi ha persones que pretenen saltar-se aquests dies, setmanes o mesos, depenent de la pèrdua. Es busquen succedanis, plans divertits i distraccions. Actuar així no és dolent. L’error és buscar diversions per a tractar de no sentir la tristesa en cap moment.
La funció de la tristesa és la de ser un catalitzador per al canvi, la de desenvolupar la nostra resiliència per a superar les dificultats, ens ensenya a regular les nostres emocions, obliga a fixar prioritats i prendre decisions per alinear-nos amb els nostres autèntics desitjos i necessitats.
Cal saber estar tristos. I entendre que, sovint, podem necessitar-ho.
Ara bé, la tristesa, per a ser útil, ha de tenir una durada determinada. Ha d'haver-hi un final, ha d'anar minvant i desapareixent. En cas contrari, es converteix en depressió, es fa crònic el descoratjament. Això significa que, pel motiu que sigui, no hem acceptat, no hem resolt el trauma, no hem perdonat o no ens hem perdonat. Acceptar és un terme clau en la vida. Acceptació no és resignació. El primer és un signe de maduresa. El segon, un inconformisme testarrut i, fins a un cert punt, capritxós.
El que puguis canviar, lluita per canviar-ho. El que no puguis canviar, accepta-ho. La tristesa, llavors, a poc a poc desapareixerà.