El sou doble de la funcionària Riera
El consell de Mallorca és el Parlament Europeu de les Balears. El lloc en el qual els polítics poden pasturar feliços sense una excessiva supervisió. El centralisme i preponderància del Govern –a diferència de la resta d’Illes on els consells són el seu Govern– els permet una gestió de perfil baix i poques polèmiques. Núria Riera n’és ara la portaveu del PP, una vegada amortitzada en la institució nodrissa per altres executius conservadors. Té un bon lloc en el cementeri paquidèrmic. I compatibilitza el seu paper amb el de funcionària del Govern mentre cobra de totes bandes. Riera, implacable i de maneres desagradables quan fiscalitza els altres, és ara el caçador caçat. Davant les acusacions d’embutxacar-se 130.000 euros anuals (prop del doble que la presidenta) cobrant per dues feines sense complir els horaris de funcionària, s’ha defensat de la pitjor forma possible: dient que fa 10 anys que està així sense problemes. Com si això justifiqués la incompatibilitat en el cas de confirmar-se.
Des del Govern, el vicepresident Costa, conscient del valor de l’exemplaritat, lluny de defensar-la sense ambages ha qüestionat la legalitat de la seva actuació. És a dir, que el PP dubta d’ella. “Aquest tipus de notícies no ajuden al prestigi en general del funcionariat públic de l’administració autonòmica”, ha dit. I caldria afegir que tampoc al de la classe política. De fet, Riera pertany a dos dels gremis més detestats al carrer. I des d’aquest costat de la barrera un pensa en els funcionaris que estenen la seva estona de berenar a una sessió de shopping i tornen carregats de bosses i en els ploraners que consideren els seus privilegis insuficients perquè no tenen ni idea de quina és la jungla laboral a l’empresa privada.
Que no hagi passat res fins ara no implica que tot estigui bé, sinó que potser hem normalitzat coses que no ho eren.
Més enllà dels trucs que pugui haver utilitzat com a funcionària tova de triennis, com a política professional ha optat per la via del victimisme. “És una cacera”, ha dit Riera com si existís un complot per enfonsar-la en aquesta “política del fang”. Hauria estat més fàcil ajustar els percentatges de compatibilitat i dedicar-se al servei públic encara que no cobrés cinc o sis vegades més que qualsevol amb el salari mínim. Si no troba empatia entre els seus, que no l’esperi al carrer.
