Funeral per a la piràmide invertida
1. En el moment de la història que el periodisme tenia més plataformes que mai per lluir-se, ha renunciat a fer bé la seva feina. No pas tothom, ja s’entén. Però sí que molt massivament s’ha deixat d’informar la ciutadania segons la llei d’interès decreixent. Era la fórmula més efectiva perquè el lector, amb el mínim temps, sabés el màxim possible sobre un fet. Així és com ens ho havien ensenyat a les facultats de periodisme des del temps de Tobias Peucer, autor de la primera tesi doctoral sobre el tema, De relationibus novellis, el 1690. De sempre, el primer paràgraf de la notícia havia de contenir el més essencial de la informació. Entre el titular i el lead s’havien de respondre les 6 W angleses, que equivaldrien al qui, el què, l’on, el quan, el com i el per què. Amb una sola llambregada, el lector ja se’n feia el càrrec. Després venia el detall, el farciment, la informació addicional per donar context.
2. En el moment que la premsa va deixar d’explicar els fets cronològicament, els lectors trigaven menys a saber qui havia guanyat una guerra o un partit de futbol. Ja no calia esperar a llegir la crònica sencera dels 90 minuts per saber el resultat. La tècnica de redacció de la piràmide invertida va reorganitzar la notícia i va estructurar la informació per fer-nos la vida més fàcil. El periodisme prioritzava allò que calia saber d’una manera immediata. Doncs bé, de cop i volta, arrossegats per una digitalització desbocada, estem assistint al funeral de la piràmide invertida. Avui un grapat de capçaleres digitals ja no titulen perquè entenguis la informació a la primera sinó que, al revés, fan endevinalles perquè mosseguis l’ham i entris a intentar saber la resposta.
3. “A quin diputat de Junts li ha dit «rata» Gabriel Rufián?” I piques, i cliques, i t’has d’empassar tot un munt d’informació irrellevant, de context o de palla, sobre el Congrés dels Diputats i sobre la proposta de llei per desallotjar ocupes en 48 hores per arribar a saber allò que es podia saber amb un titular: Rufián titlla de rata Josep Maria Cruset. ¿Calia, l’endevinalla, per mossegar l’ham? Un altre exemple: “El Barça ja sap el rival dels quarts de final”. I abans que el sàpigues tu, la notícia t’explica que el sorteig es va fer a Nyon, et diu qui va fer de mà innocent, ens fa memòria de la trajectòria brillant del Barça a la primera fase de la Champions, ens recorda també el doble partit de vuitens contra el Benfica i, aleshores, ens desvela que al Barça li havia tocat un equip alemany, encara sense dir quin. Finalment, quan ja no podem més, ens desvela el nom del Dortmund. Gràcies, però us en podeu anar a la merda.
4. De nou, com als temps passats, molts mitjans amaguen el més important de la notícia fins al final de tot. És una estratègia que premia el redactor que amaga l’ou durant més estona. Els diaris digitals –els nous, els que no tenen escrúpols; però també moltes capçaleres tradicionals– busquen que cada lector s’estigui el màxim temps possible a dins d’una notícia. Aquest és l’objectiu. Informar ja no és la prioritat. Ara, en el massiu món dels pescaclics, el que compta és que el màxim nombre de gent entri a mirar aquell contingut i que s’hi estigui tanta estona com sigui possible. Com més minuts va passant el dit cap avall a la pantalla, millor, perquè entre paràgraf i paràgraf t’hi poden col·locar un anunci. Aquesta és la idea. Aquesta és la clau del negoci dels molts mitjans d’avui que, en comptes de fer bé les coses, decideixen renunciar al periodisme. Però tanta notícia trampa, tanta lectura estèril fins a la desesperació és, també, la drecera cap a l’estupidització social. Aquest és el camí més curt cap a la banalització del nostre món i una invitació, segura, a una pèrdua progressiva de l’esperit crític.
