Futbol moral
No fa gaires dies es va fer viral un vídeo molt curt; s’hi veia la futbolista nord-americana Megan Rapinoe –una de les millors del panorama mundial– signant un autògraf a un jovenet. La cosa no tindria més importància si no fos que la futbolista, asseguda i vestida de gala, ni tan sols es dignava a aixecar la vista de la pilota que li donaven a signar, i molt menys a fer cap tipus de gest simpàtic, o a mostrar gens d’empatia, cap a l’al·lot que s’hi havia apropat recercant la signatura. Rapinoe ni tan sols el mirava a la cara després de tornar-li la pilota. A les xarxes socials es va muntar un debat fora de lloc; semblava que l’estrella de l’esport menyspreava el jove, que es donava molts fums, o que evidenciava un caràcter de diva prepotent i intocable… El judici de les xarxes es basava en la idea que la jugadora havia de mostrar-se més amable i accessible. No fent-ho era una falta moral, greument criticable fins als extrems a què se sol arribar en el món virtual. Els insults cap a la jugadora eren furibunds.
Però quantes vegades hem vist el mateix en futbolistes mascles? Estem cansats de veure-ho, i des de sempre: els homes no són indefectiblement simpàtics. Signen autògrafs com autòmats, i fins i tot amb menyspreu o altivesa, o sovint s’hi neguen, quan sembla que no els costaria gens signar un cartell o una samarreta. (El cantant Bad Bunny fins i tot llençà a l’aigua el telèfon mòbil d’una fan que li havia demanat fer-s’hi una selfi.)
A Rapinoe, però, se li pressuposa una amabilitat, una dolçor, la pròpia del seu gènere segons els ideals del patriarcat, sembla. Però, per què no pot fer exactament el mateix que hem vist fer tota la vida als homes? No en té dret? Per què hem de pressuposar també que el futbol femení ha de ser més net o esportiu o més moralment virtuós? No només ha de ser futbol, i entretingut i ben jugat, etc., sinó que les dones que el practiquen han de ser santes… I exemplars per a la resta de la societat, i intel·ligents. A més de boniques, no sigui que l’espectador masculí no gaudeixi totalment del xou, també amb aquesta dimensió sensual, de cabelleres i cuixes i somriures de filla de dentista. Tot això ens pot fer veure que el futbol femení pot no servir per normalitzar res ni per igualar esports o espectacles, sinó com a termòmetre de tot el que va malament. L’afer Rubiales, amb el petó forçat a la campiona del món Jennifer Hermoso per part del president de la federació de futbol en plena celebració del títol, s’ha convertit en un assumpte d’estat, i més enllà… Tothom s’hi ha de mostrar a favor o en contra; posicionar-se és un tema polític, ja, quan fins i tot des del govern mouen fils per fer dimitir –o engegar– Rubiales, un home no caracteritzat precisament per la seva finor. No deixa de ser escabrós, el tema, i fins i tot sospitosament inflat, una oportunitat que s’ha d’aprofitar per part d’altres homes per mostrar múscul moral –de la Nova Moral– davant d’una galeria assedegada de testes tallades de mascles blancs. Rapinoe ha parlat del cas, des dels EUA: “Juguem els partits dues vegades. Un contra nosaltres mateixes. L’altre per aconseguir la igualtat i el progrés que mereixem.” Li demanaria un autògraf.
