Futbol, Palestina, Halloween: oh, poble meu

El meu poble és convulsió i voràgine. Manacor, com tants altres indrets de Mallorca, és una vila subjecta a una convivència fràgil, sostinguda pels fils d’una teranyina gairebé invisible, en un equilibri que, atenent els elements que hi participen, a estones és un miracle, de tan impossible que sembla.

Hem volgut ser sempre capital i alhora hem malavejat per no perdre l’essència de poble. Hem estat avesats a aquell incòmode no ser ni figa ni raïm. Bells en les persones, ferests en l’arquitectura. Ni nets, ni ordenats, ni pulcres, ni delicats, ni sensibles hem estat a l’hora de configurar la fesomia lítica del nostre entorn. En canvi, d’un temps ençà hem arribat a pecar de xovinistes, de tan guapos que ens trobàvem si ens endinsàvem en la capacitat generadora de talent autocentrat en la nostra emblemàtica vila perlera. Som el darrer poble gran de Mallorca on, encara avui, la llengua catalana i l’herència tantes vegades coblejada, tothora mestallada de la conquesta medieval de Jaume I, mira de fer partions sense agreujar entre els quatre hereus malcomptats que encara li resten.

Manacor, segons la genial i sempre vigent definició de l’imponderable Toni Gomila, és un poble de 15.000 habitants dins una ciutat de 40.000.

Avui, el municipi ja traspassa les 50.000 ànimes. Té una estació de tren i un hospital. Els jutjats i l’Institut de Previsió de la Seguretat Social. El Govern autonòmic hi du delegacions de les seves conselleries. I el Consell hi té, també, instal·lacions pròpies. Capitaleja, podríem dir, i molts ho afirmarien amb aquelles ínfules de grandeur que tant de mal ens han fet a la gent manacorina. Els pobles veïns ens troben senyorets, gent que volem ser, fins i tot gent amb ànima pessetera i falsedat: “A Manacor, el dimoni s’hi va fer por”, “a Manacor, mel a la boca i fel en el cor”. Sí, capitalejam, amb tot el que això té de bo.

Dèiem, però, i cal tornar-hi, que són dies convulsos i vertiginosos al poble de Maria Antònia Oliver i Rafel Nadal. En una mena de catarsi col·lectiva, no fa gaire més de quinze dies, s’omplia l’auditori per celebrar els cinquanta anys de l’Escola de Mallorquí. Va ser un plantar cara i un ja som aquí com aquell de les llengües de porc a José Ramón Bauzá, però ara institucionalitzat, com si aquella vinguda de l’apotecari marratxiner hagués catapultat Manacor a esdevenir la capital de la catalanitat mallorquina, aquella que no vol esvair-se dins la boira del temps i la colonització.

I aquesta setmana, en bon dissabte de Tots Sants, es congrenyaven, dins el cercle dels dies assenyalats, tots els Manacors, que viuen tot el calendari donant-se l’esquena com els fesols i que aquest dia sortien a escena tots alhora i en escenaris diferents.

Tot i el nadalisme imperant, el tennis encara no ha pogut passar a davant del futbol. I era precisament l’hereu de cals Guixons qui feia la treta d’honor al partit de la Copa del Rei, que jugaven el centenari CE Manacor i l’històric Las Palmas de Primera Divisió. S’hi respirava aquell ambient entre festiu i ranci i entre mascle i èpic, en un partit que oscil·lava entre el divertiment i la competició i que omplia el sempre vell camp de Na Capellera de fesomies familiars i d’alguna de novella.

El batle havia dictat un ban segons el qual restava totalment prohibit el llançament de petards i d’altres artificis pirotècnics, en previsió de la disbauxa polissona d’aquest Tots Sants de nova planta, que és avui la festa de Halloween. Sembla que a la proposta uniformitzadora americana sí que s’hi avenen els descendents d’aquests Manacors tan diferents entre si. I que sí, que tot, o gairebé tot, el nostre jovent d’avui celebra això del Treat or Trick i ho penja a l’Instagram i al TikTok. Ara bé, en colles separades com fitxes de colors a un tup-a-tup, no fos cosa que ens embullàssim. A la plaça dels Pares Creus i Font-i-Roig, una nova associació dinàmica i enèrgica hi feia bunyols, un contacontes i un vespre de tapes, en una nit de les ànimes bigarrada de llums tènues i dubtoses.

I mentre els padrins joves tornaven de Can Roca de comprar els rosaris, i les padrines arribaven del cementeri de fer-hi les tombes netes i ornar-les amb rams i corones i ciris i espelmes, a la Bassa, que és el forat per on el món cagaria si tingués cul, s’hi aplegaven alguns centenars de persones per reivindicar la llibertat del poble palestí i condemnar les atrocitats de l’estat d’Israel. Tot i que l’organització havia estat estrictament autòctona, el cert és que entre els congregats hi havia majoria de població magribina. Va ser un dia històric per a ells i per al nostre poble-capital: la primera vegada que prenien la plaça per dir qui eren, per mostrar-se naturals, festius i orgullosos. I manacorins. Als càntics de “Palestina, llibertat” o “Free, free, Palestine” s’hi sumaren els “Allahu Akbar” i un seguit de lletanies que ens mostraren, també, que tenen molta feina a fer en el difícil i llarg camí de la laïcització. Un camí que coneixem i que nosaltres, tants d’anys després, encara també transitam amb moltes pedres al camí.

Això passava a Manacor. I això podria haver passat el mateix dia a qualsevol indret de l’illa. És aquesta la nova Mallorca. No hi valen laments. Ni pensaments frustrats. Ni il·lusions estroncades. És la que tenim i la que hem de saber fer convergir cap a una catalanitat sana, moderna, festiva, valenta, culta i mordaç. Irònica amb ella mateixa, sarcàstica amb els qui se’n mofen, càlida amb els qui reclamen cura i acollida. I en això, no ho dubteu, el poble sempre anirà per davant les institucions. Som-hi, idò.