El futbol i les persones
El futbol ajuda a entendre realitats més àmplies. En diríeu metàfora de la vida? No sé quin valor tendria, perquè ara tot és metàfora de tot –per exemple, qualsevol cosa que passa a Mallorca és metàfora de Mallorca–; o a Menorca i també a Eivissa. (Quan no saps què dir d’una obra artística, digues que és una metàfora del pas del temps).
Havíem d’aprendre a viure d’una altra manera, és així com havíem quedat en tenir plena consciència de la nostra indefensió. L’aparició de vacunes ha alleujat l’angoixa global, i amb motiu, però l’enemic pandèmic amaga encara un arsenal de ceps que, diuen els experts, posaran a prova la nostra capacitat d’autodefensa quan i com menys ho esperem.
No és probable, però, que la possibilitat d’obtenir una imatge tan clara del món de demà mateix ens indueixi a viure d’una altra manera: més senzilla –no més simple–, més modesta –no més pobra. El concepte clau d’aquesta nova forma de viure és el de decreixement. Més m’estimaria dir l’equilibri del creixement, que a fi de comptes seria també un decreixement. No pot ignorar ningú que es tractaria, possiblement, de l’epopeia més difícil de la història de les persones –i també de la més rendible en termes de benestar i de progrés. Estaríem vorejant un somni que reiteradament ha concebut la Humanitat, la creació de l’home nou.
La revolució que es vol(ia) posar en marxa en el futbol va en sentit contrari. Implica una gran aportació a l’acumulació de capitals cada dia en més poques mans, un altre escaló cap al cim més ambicionat de l’actual etapa del capitalisme. Diuen els seus patrocinadors, encapçalats pel president del Real Madrid, que és l’única manera de salvar el futbol, i potser tenen raó si es tracta de salvar aquest futbol, business estricte, descarnat. I d’aquesta manera de veure les coses en participen alguns professionals que no ens havien decebut mai fins ara. (Mirau, en canvi, la reacció de Josep Guardiola o la d’Ander Herrera, que figuren en el cens dels professionals del futbol que, a més, pertanyen als seus pobles respectius, a la societat en general, i s’hi senten compromesos).
Però hi ha una altra manera, més raonable i justa: el decreixement del futbol pel que fa a l’economia dels clubs, començant per la remuneració dels seus professionals –no tan sols els futbolistes. Que amb una vida professional de menys de vint anys es puguin amuntegar fortunes de vertigen, antany obra de generacions de bons negociants, és un símptoma clar de la greu malaltia que afecta aquest món. Però falta que ens ho creguem, que siguem capaços de reconèixer els mèrits d’un futbolista i d’uns equips al marge de les seves retribucions.
Guillem Frontera és escriptor
