El futbolista albanès
Ens va deixar la carta damunt la taula i va somriure abans d’anar-se’n. En tornar, mentre debatíem si volíem peix del llac d’enfront del qual estàvem asseguts o plats locals, va pegar uns copets amb el bolígraf a la llibreta i va dir: “Oh, espanyols!”. No va fer falta confirmar res més. Si algú t’identifica en un país estranger (sobretot si és un home), directament preguntarà per futbol. “Barça o Madrid?”.
Es va sorprendre del meu nul coneixement en l’assumpte, però va resultar que l’esport no era un lloc comú; el seu interès era real perquè ell mateix havia estat futbolista. Orgullós, em va escriure el seu nom perquè el googlejàs i allà eren totes les seves dades: edat, equips en els quals havia jugat com a davanter i fins i tot palmarès. Aquell ros de 35 anys i d’1,90 d’alçada era més madur i tenia més entrades que a les fotos, però era ell. Un xaval que havia guanyat la lliga albanesa, en la qual havia jugat professionalment durant anys.
El meu referent de futbolistes professionals és el de milionaris que passegen els seus tatuatges i celles depilades en cotxes de luxe. Com si em llegís la ment, em va explicar que a Albània un futbolista de primera divisió podia guanyar 2.500 euros mensuals, un sou elevat en un país on el salari mitjà no arriba als 600 euros, però que una lesió el va obligar a penjar les botes molt jove. “Tenc família, dona i dues filles a les quals alimentar”, va afegir de nou somrient. Havia acceptat, feliç, el seu destí com a cambrer en un país que va passar del socialisme al capitalisme amb l’ímpetu que un nàufrag es llança sobre un banquet. “M’ho vaig passar bé, ho vaig gaudir. Tampoc creguis que donava per comprar cases”, va dir, de nou somrient sobre haver viscut sense estalviar o invertir.
L’escriptora Lea Ypi retrata brillantment aquest trànsit polític i social a Libre, una autobiografia de la nina que veu com Albània s’enfonsa; com cau un món en el qual les famílies (també la seva) presumien d’haver aconseguit una llauna de coca-cola per usar-la com a gerro sense saber que era el contenidor d’un refresc.
De camí al bany vaig tornar a veure el futbolista de Shkodër empalmant dos cigarrets i guardant-ne el paquet a la butxaca. “És el que té de bo no haver de jugar”, va riure. Li vaig desitjar sort i, com a bon musulmà, va respondre’m: “Inch’Allah”.
