Les futbolistes del Barça a la plaça Sant Jaume
La dimensió sociològica de la victòria a la final de la Champions del femení de futbol del Barça ha estat tan gran que l’equip va acabar sent rebut a banda i banda de la plaça Sant Jaume. “Una celebració com les d’abans de l’equip masculí”, van explicar a TV3. Lògicament, ni el president d’un govern amb una conselleria de Feminismes ni una alcaldessa podien deixar escapar l’oportunitat de rebre un equip de dones que ha tingut mig país enganxat a la pantalla.
Aquesta és la importància de l’auge del futbol femení: tota la vida mirant com juguen els nois, ara són els nois els que fan d’espectadors. El missatge es dispara en múltiples direccions: cap a la normalització del futbol professional femení, cap a la creació de referents femenins per a les nenes, cap a la naturalització d’ídols esportius femenins per als nois, cap al gaudi d’un futbol més net i menys pretensiós, cap a unes graderies gens violentes i més familiars, cap a socis del Barça (la mitjana d’edat és al voltant de 60 anys) que anys enrere no s’haurien imaginat que estarien cantant els gols del seu equip femení.
Per descomptat, aquest corrent d’inclusió de l’esport femení no va començar dissabte a Eindhoven, però la força del futbol i del Barça poden arrossegar patrocinadors que ajudin a assegurar que l’avenç ja no tingui marxa enrere.
I una última consideració: una final és un exercici de vertigen contra el rival, el rellotge, els dubtes i les pors. A la història del Barça mateix hi ha molt de dolor per finals europees perdudes que semblaven guanyades. Les jugadores de Jonatan Giráldez van derrotar, també, una malastrugança històrica. Anar-se’n a la mitja part amb un 0-2 i tornar amb la Copa d’Europa demana una personalitat que converteix les jugadores del Barça en doblement campiones.
