Les futbolistes tenen nom i veu
Hi va haver una època en què es deia que les dones no tenien ànima, i fins fa pocs anys les futbolistes de la selecció espanyola només eren números. A diferència del 'sexe fort', el seu nom no apareixia al dorsal de les camisetes de l'uniforme. Vint-i-quatre anys més tard que els homes, el 13 de novembre del 2018, un partit amistós contra Alemanya significà la publicació oficial dels seus noms i, per tant, la fi d'una mostra més de discriminació de les dones. Aquesta anomalia –esmenable amb molt pocs euros– s'hauria d'haver presentat com una reparació acompanyada de petició de disculpes, però va ser instrumentalitzada com a mèrit sobre la igualtat. Tot plegat és més bo d'entendre quan sabem que, primer amb resistència i després amb condescendència, l'operació la manejaren homes poderosos. Com és habitual, el masclisme domina les eines per mantenir els privilegis.
La feina professional i constant de les dones damunt la gespa a poc a poc ha demostrat, segons els experts, una altra manera de jugar a futbol en què destaquen els valors en general. A hores d'ara, la consecució del títol mundial ha consolidat aquest camí i ha obert nous horitzons que traspassen els mèrits esportius i de promoció de l'esport femení, per la qual cosa només per això ja són molt bones notícies. Ens referim als fets polèmics coneguts de sobra i que indirectament han permès desvelar ràncies estructures inserides dins una estructura social masclista. No hi havia res per descobrir; el que ha passat és que la projecció mundial del futbol ha servit per començar a tirar-nos en cara aquestes deficiències en tots els altres àmbits de la vida.
Un altre aprenentatge l’assumim del comportament reivindicatiu d'aquestes dones. La seva visió ha sabut aprofitar el moment per unificar la reivindicació de millores laborals i estructurals per avançar en la igualtat. Sense deixar d'agombolar la seva companya, han plantejat una estratègia cohesionada i ferma, enfora del nucli de la polèmica. En aquest punt, fa l'efecte que els perjudicis generals que pateixen les esportistes, i que no deixen de ser una evidència de la inferioritat sistèmica, tenen molta menys repercussió que l'espurna de la besada robada. És un bon moment per donar continuïtat a l'empenta reivindicativa, motiu pel qual seria desitjable ser testimonis d’una reacció política i social de suport més efectiva. Mentrestant, la pèssima gestió de la Federació va sumant víctimes dia rere dia.
Paral·lelament, hem hagut de sentir veus que neguen la realitat o troben exagerat el ressò mediàtic de les evidències masclistes que ens ha ofert l'espectacle mundial. Encara que fos així, després d'haver patit des del bressol l'abús informatiu del futbol, hem vist que l’olor d'una flatulència de qualsevol futbolista “estratosfèric” arriba a l'altre cap del món. Mal negoci és mirar prim l'efecte Rubiales, que, per altra banda, ens ha donat una lliçó magistral sobre el consentiment en les relacions sexuals, fent aflorar moltes situacions indesitjables que restaven silenciades. No hem de callar. El que hem de fer és sucar al màxim cada oportunitat i no afluixar en la desigual lluita per la igualtat i la dignitat de les dones.
Queixar-se pel “suposat excés” no toca. Hi ha tanta desproporció històrica en el menyspreu envers les dones que hauríem de veure amb bons ulls aquesta allau, despresa a partir d’una besada no consentida que ha encès la flama mundial; cal aprofitar la conjuntura. El ressò, malauradament, no arriba per mor dels problemes vitals de les dones, sinó per l'addicció global pel futbol, que s'ha vist enterbolida. Aprofitem-ho!
