El futur antiquat de Liz Truss

Quin paper ha d’exercir el govern en una economia de mercat avançada? Aquesta és la pregunta fonamental que ens dona la clau per a la debacle econòmica del Regne Unit. Fins ara l’atenció s’ha centrat en la desastrosa visió macroeconòmica de la primera ministra, Liz Truss, i la reacció (del tot comprensible) dels mercats financers davant del seu pla fiscal. Hi ha una cosa, però, que Truss i el seu ministre d’economia, Kwasi Kwarteng, sí que han entès: el principal problema del Regne Unit és que el creixement a llarg termini s’ha aturat en sec.

Pocs estarien en desacord amb el diagnòstic de Truss i Kwarteng sobre els problemes econòmics del Regne Unit. L’actual confluència de crisis d’abast planetari ha tret a la llum una taxa de creixement crònicament baixa i l’estancament de la productivitat al país. Però la solució que han proposat -rebaixar els impostos als rics i desregular l’economia per rellançar la innovació i la inversió- els ha resultat molt difícil de vendre. Ni tan sols els operadors dels mercats financers (poc sospitosos d’esquerranisme o de defensar l’intervencionisme estatal) creuen en la visió de Truss d’una utopia hayekiana (de Friedrich Hayek, un economista del segle XX partidari del liberalisme) en ple segle XXI.

Quan competia per substituir Boris Johnson i buscava el favor de les bases del Partit Conservador, Truss es presentava com una nova Margaret Thatcher: va copiar no només les polítiques radicals de dretes de la Dama de Ferro, sinó també molts dels seus conjunts i l’estil de les sessions fotogràfiques. Però a diferència de Thatcher, elegida el 1979 per mandat popular i amb un gran capital polític, Truss ha arribat a primera ministra perquè ha aconseguit el vot de 81.326 membres del Partit Conservador, només 21.000 més que el seu rival, Rishi Sunak. El poble britànic ha estat al marge del procés.

A més, Thatcher va dirigir una economia molt diferent de la que ha rebut Truss. A diferència de l’economia que va heretar la Dama de Ferro, ineficient i gravada amb uns impostos relativament alts, la de l’actual Regne Unit té una càrrega tributària relativament baixa i està poc regulada, cosa que limita el marge d’actuació dels responsables polítics a l’hora de rebaixar impostos o desregular. A més, no s’ha observat enlloc del món una correlació clara entre la intervenció governamental en l’economia i el creixement del PIB. Tenint en compte que l’economia britànica continua sent menys productiva que la d’altres estats després de dècades de retallades d’impostos i desregulació, la idea que rebaixar els impostos als rics serviria per estimular l’oferta li ha semblat a la major part de l’opinió publica una pura quimera, per no dir una cosa pitjor.

Per revitalitzar l’economia Truss i el seu govern han de mirar cap al futur en comptes de recórrer al passat. Les característiques de les economies avançades han canviat significativament des de l’era Thatcher, a conseqüència d’una evolució ininterrompuda a tot el món cap a un treball basat en els serveis i el coneixement, l’aparició de complexes cadenes de subministrament que fomenten la connectivitat dintre de les economies i entre elles, i la importància creixent dels actius immaterials. L’actual economia, sense pes (weightless), globalitzada i altament qualificada, necessita un altre tipus d’estratègia d’oferta en la qual els governs han d’exercir un paper diferent.

Alguns elements clàssics de l’“estat mínim” són essencials per a aquesta transició, com ara l’estat de dret, l’exigència del compliment de contractes, les infraestructures bàsiques i, per descomptat, l’educació. També són fonamentals altres funcions governamentals que susciten un ampli consens, com la recerca finançada amb fons públics i les ajudes fiscals a la investigació i el desenvolupament empresarials.

Però per fer la transició cap a tecnologies digitals i verdes cal que els governs assumeixin un paper més actiu en la configuració dels mercats. Per exemple, els mercats digitals han de ser competitius per animar els que s’hi acaben d’incorporar. Al Regne Unit, la Unió Europea i els Estats Units s’han fet informes que expliquen les mesures que els organismes reguladors i les autoritats de la competència poden adoptar per fer més competitius els mercats actuals en què el guanyador s’ho queda tot, és a dir, en què una companyia té una posició predominant.

L’ús de les dades té també una gran importància en l’èxit empresarial. Els estudis demostren que les empreses ben equipades amb dades són més productives i rendibles que les de la resta del sector i de mitjana paguen uns sous més alts. Per aquest motiu, són de vital importància unes estratègies nacionals de dades que defineixin quines informacions han de ser d’accés obert, que fixin les condicions en què els competidors poden consultar determinades dades i que estableixin unes salvaguardes i controls adequats per als consumidors. 

Finalment, els governs tenen avui un paper fonamental a l’hora d’instaurar uns criteris tècnics i reguladors per a les tecnologies emergents. I ho han de fer en el moment oportú per garantir que els mercats creixin prou per atraure inversors. La contractació pública i els compromisos de compra amb pagament anticipat poden ser unes eines potents per incentivar la innovació i la inversió. És el que va passar amb el desenvolupament i la producció de les vacunes contra el covid-19 i pot tornar a passar amb les tecnologies d’energia neta o els descobriments biomèdics.

En resum, una economia que està experimentant profunds canvis estructurals necessita una estratègia econòmica amb visió de futur. La tàctica dels anys 60, consistent en subvencionar uns “guanyadors” seleccionats, va sobreviure molt més enllà de la seva data de caducitat, una data que també ha superat la política de la rebaixa d’impostos i la desregulació dels últims 40 anys.

Per a l’actual economia del coneixement cal un estat innovador que ofereixi un marc a anys vista per a la inversió i estableixi les regles del joc. Si Truss i Kwarteng no deixen de viure en el passat, les perspectives econòmiques del Regne Unit sota el seu mandat no són gens prometedores.

Copyright Project Syndicate