El futur del català: estem tan malament?
A l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de 2018 només un de cada deu entrevistats va considerar que al cap de cinc anys el català es parlaria menys del que es parlava aleshores. El passat 14 de novembre es van publicar les dades de l’Enquesta sociopolítica del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, i ara resulta que gairebé la meitat dels entrevistats troben que en els propers anys el català "empitjorarà". Què ha passat en aquests darrers sis anys? Realment la situació s’ha deteriorat tant o és més aviat que molta gent ha interioritzat el discurs mediàtic de l’emergència lingüística?
La resposta és doble: en aquests sis anys s’han conegut dades que indiquen (reiteren) la feblesa del català, però en aquests sis anys també s’ha fet un esforç per magnificar els símptomes de feblesa davant d’altres circumstàncies que assenyalen la resiliència del català, sobretot en termes comparatius.
Aquesta doble resposta la podem il·lustrar amb tres estudis diguem-ne sociolingüístics diferents publicats en els darrers temps.
Parlem primer del deteriorament. Segons l’Enquesta a la Joventut de Barcelona de 2020, només el 28 per cent dels joves de la ciutat tenien el català com a llengua habitual, gairebé deu punts menys que a l’edició anterior de l’Enquesta (2015). Segons l’Enquesta a la Joventut de Catalunya de 2022, el català era la llengua habitual del 25% de joves catalans, dos punts per sobre de la darrera edició de l’Enquesta (2017) però gairebé deu punts per sota de l’edició anterior (2012). Segons l’Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona de 2023, el 37% de la població de la ciutat tenia el català com a llengua habitual, el percentatge més baix de tota la sèrie històrica, encara que només estigués un punt per sota de l’edició de l’any anterior.
Aquestes dades semblen inapel·lables. Els retrocessos respectius és el que van destacar els mitjans de comunicació; sense anar més lluny, el títol de la crònica sobre aquesta darrera enquesta publicada en aquest mateix diari el 27 de setembre d’enguany era "El català toca fons a Barcelona". Ara bé, les tres enquestes esmentades tenen una característica en comú, i és que proporcionen informació que relativitza el deteriorament entre els sectors més joves de la població, una informació que els mitjans han silenciat o no han destacat.
Comencem per l’Enquesta a la Joventut de Barcelona de 2020. Si desglossem les dades per edats, descobrim que el català és la llengua habitual del 35% de joves entre 15 i 19 anys, un percentatge que està per sobre de la mitjana i per sobre del percentatge del següent grup d’edat (20-24 anys), el qual també està (bastant) per sobre del grup de 25-29 anys. Pregunta: contràriament al que sembla, podria ser que a Barcelona estigués pujant una generació que usa més el català?
Si mirem bé les dades de l’Enquesta a la Joventut de Catalunya de 2022, hi descobrim un fenomen semblant. Entre els joves de 15 a 24 anys n'hi ha més (no menys) que tenen el català com a llengua habitual que entre els joves de 25 a 34. Les diferències no són espectaculars (en percentatge, estem parlant d’un 26 a 22) però sí que són significatives i també suggereixen que l’aparent declivi es podria estar frenant.
I a l’Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona de 2023 es fa palès el mateix fenomen, aquí sí de manera espectacular. El català és la llengua habitual del 37% de joves de 18-24 anys, un percentatge que es troba ni més ni menys que 16 punts per sobre dels joves de 25-34 anys.
Com es desprèn d’aquesta ràpida anàlisi, les dades d’enquesta més recents no es poden resumir en un "el català recula entre els joves" i prou. Les dades són més complexes que els titulars de vegades interessats i una aproximació responsable ha de copsar-ne tots els matisos. I no és només una qüestió de responsabilitat sinó també del que podríem anomenar "justícia comparativa". Des que l’insigne sociolingüista Joshua Fishman va escriure Reversing Language Shift, en què lloava el cas català com una història d’èxit en els processos de reversió de la substitució lingüística, el català ha estat un referent per a moltes altres llengües en situacions d’inferioritat històrica, demogràfica, social i política. El cens de 2011 no va detectar ni un sol membre de la comunitat àrab xipriota maronita que declarés l’àrab xipriota maronita com la seva llengua inicial. Com explicarem als àrabs maronites de Xipre que el català és una llengua "amenaçada" que podria "desaparèixer" aviat?
