De qui és el futur?
En els darrers temps, la idea que cal trobar noves maneres de pensar el futur s’ha fet forta, segurament a còpia que el present s’hagi anat tornat inesperat i poc a poc s’hagi estès una certa sensació que ens calen eines noves per mirar endavant. Imaginar el futur, però, no deixa de ser una extensió de com interpretem el present i com projectem en les següents generacions allò que avui ens pertorba. En aquest sentit, el futur és un terreny on directament o indirectament s'aboquen els imaginaris, els discursos i els símbols de cada època.
La ciència-ficció, i de manera més genèrica la literatura especulativa, és possiblement el gènere on aquesta creació d’imaginaris és més forta. Els qui gaudim d’aquests gèneres sabem que el seu èxit no depèn tant de l’originalitat dels mons que proposin sinó de com aquests mons sorgeixen de la capacitat per llegir críticament els elements del nostre present. És aquesta connexió entre el que és el món avui i allò en què es podria convertir el que defineix la força de la ficció especulativa. Això converteix la ciència-ficció en una literatura que en els millors casos és política i compromesa i en què la subversió del present hi és tan forta com la imaginació del futur.
No és d’estranyar, doncs, que aquesta capacitat subversiva de la ciència-ficció hagi estat vista per veus d’arreu del món com una eina útil per abordar discriminacions i desigualtats del present i proposar mons alternatius des d’on mirar críticament aquestes realitats. Nnedi Okorafor, autora nord-americana d’origen nigerià i un dels noms més rellevants avui del que s’anomena afrofuturisme, explica que per a ella la ciència-ficció és la forma més potent d’escriptura política, una forma d’empoderament per als africans, que en les seves novel·les poden veure’s reflectits trencant els estereotips que avui dominen sobre el continent i protagonitzant uns futurs que capgiren els imaginaris de la ciència-ficció occidental. Per posar un exemple, a la seva novel·la Binti, Okorafor hi explica la història d’una noia himba que abandona la Terra per decisió pròpia i, amb la combinació dels seus coneixements espirituals ancestrals i la seva capacitat matemàtica, es converteix en una peça clau per resoldre un conflicte interplanetari.
Okorafor, esclar, no és la primera. L’afrofuturisme és un moviment divers i ric que ja té moltes dècades de trajectòria i que toca moltes disciplines artístiques. Darrerament, per exemple, s’ha recuperat Octavia E. Butler, una de les pioneres en trencar rols de gènere i de raça en la ciència-ficció a la segona meitat del segle passat i la primera dona afroamericana en guanyar els premis Nebula i Hugo, els més reconeguts d’aquest gènere (a tall d’anècdota, la NASA va anomenar amb el seu nom el lloc d’aterratge del Perseverance a Mart el passat mes de febrer).
El que resulta interessant d’aquest moviment, així com dels que també de manera diversa existeixen en altres latituds, és la capacitat per traslladar cosmologies, formes d’espiritualitat i, en resum, maneres d’estar al món que difereixen de les occidentals a la projecció dels possibles futurs de la humanitat. I això pot ser important no només com una manera de compensar les discriminacions que existeixen avui a l’hora de representar i fer visible la diversitat del gènere humà, sinó també com a manera d’enriquir les eines amb què comptem per pensar el futur. Com més rics i diversos siguin els imaginaris de futur que siguem capaços de crear i compartir, més probabilitats tindrem de trobar camins per transitar aquest present.
Elisabet Goula és politòloga i gestora cultural
