Vivim un moment meravellós i alhora aterridor al món tecnològic. Per una banda, els avanços diaris que s’assoleixen en quasi tots els àmbits i que ens auguren un futur en què la humanitat podrà sobrepassar les barreres que la natura ens ha imposat: una vida més llarga, més saludable i amb molt més temps ociós.
Però tot ve amb un preu i aquest canvi no serà fàcil d’encaixar amb l’actual sistema econòmic i social. A més, no tots els avanços arribaran alhora i durant molts d’anys podem esperar una humanitat de tres o quatre velocitats, i aquest és possiblement el risc més gran que tenim.
La intel·ligència artificial ve amb la promesa de l’eficiència i la reducció de les tasques mecàniques, però... què passarà amb tots els llocs de feina dels que es dediquen a aquestes tasques?
Els avanços en la robòtica reduiran els accidents laborals, el desgast dels nostres cossos en llevar-nos les feines feixugues juntament amb la biomedicina ens allargarà la vida, però... a què dedicarem aquests anys extra? Com ho suportarà el contracte social que tenim actualment, en què aportam a la seguretat social amb la promesa que aquesta ens mantendrà en la nostra vellesa, si aquesta vellesa es torna centenària (o més segons alguns científics) quasi per a tots? Com serà això possible?
Les energies renovables, la generalització del motor elèctric i l’eficiència de les màquines en general pinten un futur molt més amable amb el món, més sostenible, però també aquí ens queda molta feina per fer.
La revolució industrial va haver d’esperar més d’un segle per convertir-se en benestar generalitzat i, a més, només arribà a una quarta part de la humanitat.
Aquesta nova revolució és molt més ràpida i més global, però haurem d’esperar unes quantes dècades, abans que arribem a tenir un sistema capaç de fer que els beneficis estiguin a l’abast de tothom.