El futur de l’ANC i d’Òmnium

Durant el Procés, la competència dins l’independentisme va produir-se tant en el terreny dels partits polítics com en el de les entitats civils. Més enllà de l’ideal d’unitat, hi havia la vitalitat de projectes i estratègies pròpies d’una societat dinàmica i plural. Si convergents i republicans competien per liderar el moviment des de la dreta nacionalista i l’esquerra liberal –amb la CUP pressionant a l’extrem–, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural jugaven al mateix estira-i-arronsa en el terreny civil. De fet, d’entrada, la irrupció de l’ANC va agafar Òmnium a contrapeu.

En un camp i l’altre, hi va haver moments de certa comunió estratègica, però els recels i afanys de protagonisme sempre van existir. Es va arribar a acords puntuals més o menys forçats, amb Junts pel Sí com a màxim assoliment i el referèndum de l’1 d'octubre del 2017 com a culminació. A partir d’aquí, en desfermar-se la repressió, va començar el descens als inferns, moment en què van aflorar de manera descarnada les diferències soterrades. La trista història posterior, fins a arribar al fracàs de les darreres eleccions, ja la sabem. L’independentisme s’ha anat agrejant, barallant i empetitint, ha anat perdent centralitat i amabilitat. El bon rotllo ecumènic –el castellà de Súmate, la immigració, la pluralitat ideològica..., tot era ben acollit– de la revolució dels somriures queda avui com un nostàlgic record llunyà. Aliança ha desfermat tots els dimonis.

Què ha passat amb la doble competència de partits i entitats? Doncs una paradoxa. Mentre que en el camp dels partits ha pres la davantera l’opció més confrontadora i (verbalment) irredempta –la de Junts, tot i que al final ha agafat el camí del diàleg i la negociació desbrossat per ERC–, en el de la societat civil ha passat exactament al contrari: el maximalisme in crescendo de l’ANC li ha anat fent perdre la centralitat social i el lideratge moral que havia tingut, cosa que ha provocat que pel camí s’hagi quedat sense el gruix de l’àmplia base social que havia aglutinat, amb les Diades com a gran moment anual durant una dècada. Les pugnes internes han sigut un llast que han acabat fent malbé la criatura.

En canvi, Òmnium, que a l’inici del Procés va veure’s superat per l’empenta de l’Assemblea, aviat va posar les bases d’un creixement exponencial que en la travessa del desert dels darrers anys, i malgrat la sobtada mort de Muriel Casals i el següent canvi de lideratge –l’adeu de Jordi Cuixart i l’entrada de Xavier Antich–, li ha permès mantenir un discurs propi conciliador dins l’independentisme i, alhora, un calculat punt d’indefinició realista –aquest divendres mateix Antich invocava a l'ARA el "principi de realitat" per transformar la realitat– en les propostes estratègiques més polítiques. Òmnium s’ha mantingut cohesionat, sense focs d’artifici ni grans proclames, buscant preservar aquella màxima transversalitat social que havia il·lusionat el moviment els primers temps.

L’ANC, camp de batalla de les diferents ànimes de l’independentisme polític, no ho tindrà fàcil per refer-se. Ha quedat tacada per les pugnes internes i pel desencís general. Òmnium ve de molt abans del Procés, de l’antifranquisme, i es projecta endavant més enllà de la conjuntura política: la seva dimensió cultural i lingüística li dona solidesa. Per a Òmnium, la independència ha estat sempre més un mètode –per anar cap a una plenitud cultural i social– que un fi en si mateixa. Per a l’ANC, en canvi, cada cop ha estat més al revés: la independència com a inici i fi de tot.

És el que passa també amb els partits: quan tenen un únic vector, és més fàcil que sucumbeixin als sotracs. Només cal veure què li va passar a un Cs nascut i crescut obsessivament en contra del catalanisme. ERC ha patit ara un daltabaix i no té clar el lideratge, però la seva trajectòria històrica i el seu ideari li faciliten la supervivència. Mentre que Junts té un lideratge fort, però li cal definir-se ideològicament perquè tingui sentit més enllà de l’objectiu independentista que fins ara ha monopolitzat el seu discurs.