EscriptorUna diferència substancial entre joventut i vellesa és l’actitud adoptada davant allò que no se sap. No saber no és exactament ignorar –aquest verb conté polsim de voler no saber. No el confonguem amb no voler aprendre, tret distintiu dels humans que han triat acomodar-se per davall de les bèsties. En general, a les persones joves les neguiteja allò que no saben, perquè hi endevinen un inventari potser desconegut de fites per obrir-se camí. La vellesa agraeix el creixement desbocat de no saber: creim que els aprenentatges substitueixen algunes atribucions de la joventut, tanmateix irrecuperables per obra d’una deslleial biologia. La infinitud d’aquests territoris és un refugi contra la fossilització en vida.
Si a la persona vella li agrada deixar-se endur per l’onatge del coneixement –o dels coneixements–, té guanyat un cornaló de cel: res de més delitós que el llarg camí que fas per arribar a un punt que, al principi, podia ser proper i amatent. La societat de la informació ha multiplicat aquests plaers, propis de les enciclopèdies en paper. Vols saber d’un actor i, més tard, has tractat amb reis, escriptors, polítics, has entrat a grans teatres, has escoltat una sonata de tendresa inabastable, has visitat països, has tractat dones fascinants, has estat en camps de batalla, has sentit la sublimitat i l’estupidesa dels humans...
I tot, només amb una espira de curiositat. Per exemple, en aquest diari hi pogueres trobar, sense cercar-ho, l’arrodoniment, per la ciència, d’un gran poema. Ja veus: ens diu T.S. Eliot que “el temps present i el temps passat / són tots dos potser presents en el temps futur / i el temps futur contingut en el temps passat”, i el 31 d’octubre podíem llegir, en peça firmada per David Bueno, que a l’hipocamp hi treballen tres poblacions de neurones. “N’hi ha que s’activen quan utilitzem la memòria (...); d’altres, quan estem imaginant o planificat el futur (...), i una tercera població que “s’activa tant quan fem una anàlisi retrospectiva com quan la fem prospectiva, de manera que permeten relacionar passat i futur en uns mateixos pensaments”.
Potser es tracti tan sols d’una curiositat, però estimulant. Jo només m’havia interessat per un actor rus –ara no record quin– del XIX. En recordar-me’n, m’hi tornaré a posar, a veure amb què m’obsequia la vida.