El G.A.T.C.P.A.C., per Oriol Bohigas (1962)

De l’article d’Oriol Bohigas (Barcelona, 1925-2021) a Serra d’Or (X-1962). Figura cabdal en l’univers cultural català de l’últim terç del segle XX, Oriol Bohigas va morir el passat dimarts. Coneixia a fons la tradició de l’arquitectura en aquest país i la interpretava amb una sensibilitat social incisiva, inquieta, progressista, hereva del mític G.A.T.C.P.A.C.

A mesura que passa el temps va creixent en la nostra consciència un capítol breu però densíssim en la història de l’arquitectura catalana. Diguem que fou un capítol tanmateix dens en tots els aspectes culturals, en les ambicions socials i, fins i tot, en les realitats polítiques de Catalunya. Ens referim a l’admirable tasca del G.A.T.C.P.A.C., que va néixer oficialment el 1930 i va morir el 1937, una de tantes víctimes de la Guerra dels Tres Anys. El G.A.T.C.P.A.C. (“Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània”) va néixer a la Via Laietana, núm. 18, a l’estudi que hi havien establert Josep Lluís Sert (títol de 1928) i Sixt Illescas (títol de 1929) tot just acabada la carrera. Allí va aparèixer la idea d’un grup de renovació a la qual van sumar-se immediatament Rodríguez Arias, Churruca i Fàbregas, que tenien també un estudi al mateix edifici. [...] L’eficàcia cultural del moviment ha estat positiva. Catalunya havia estat la protagonista d’un altre moment culminant, a fi de segle, en el qual el modernisme la va situar al cap del moviment europeu, [...] La liquidació del modernisme és un fet complicat en el qual té una paper predominant el noucentisme orsià. És curiós que l’actitud admirable i salvadora que va vertebrar tot el sentit social, cultural i polític de Catalunya, la que va donar lloc a l’Institut d’Estudis Catalans, a la moderna escola pedagògica, al període universitari més eficaç, a la integració d’allò que Vicens i Vives anomena “pairalisme” i “universalisme” donés, en arquitectura, un resultat tan poc reeixit. [...] La República i, molt aviat, el Govern de la Generalitat van prendre, com a mesura progressiva indispensable, el camí de l’arquitectura moderna. La major part d’obres del G.A.T.C.P.A.C. no s’haurien pas realitzat sense la presència d’aquestes circumstàncies. Només cal recordar allò que va néixer estretament lligat amb aquella situació política: la Casa-Bloc, el Pla Macià, el Dispensari Central Antituberculós, les noves escoles, el pavelló espanyol de París, etc. D’aquesta manera Catalunya va obtenir molt ràpidament un extensíssim conjunt d’arquitectura racionalista, i en pocs anys va posar-se al cap de les realitzacions europees. [...] Malgrat tot, malgrat el marasme arquitectònic que va venir, no va ésser tot perdut, perquè potser la generació de 1951, que arrenca amb la primera exposició del Grup R., seria un fet inexplicable si no teníem el doble precedent del modernisme i del G.A.T.C.P.A.C. Sense aquest substrat cultural, no podríem explicar les intuïcions de Coderch, les síntesis doctrinals de Sostres, la fidelitat al racionalisme de Gili, ni la personalitat multicolor i aaltiana de Moragas. [...] Els homes del G.A.T.C.P.A.C. van deixar una llavor ben fecunda que va sobreviure a totes les tempestes. [...]