De bon principi he de fer una confessió que segurament sorprendrà a alguns ingenus: a mi, l’obra de García Márquez que més m’ha impressionat i més m’ha ‘agredit’, literàriament i intel·lectualment, és “Crónica de una muerte anunciada”.Té tots els ingredients que ha de tenir un relat modern, vigorós i impactant.
Sé, com tothom, que si Gabriel García Márquez és qui és, entre d’altres mèrits, ho és gràcies a “Cien años de soledad”, i també sé, i ho accepto, que “Cien años de soledad” és la novel·la més emblemàtica del realisme màgic sud-americà. Però “Crónica de una muerte anunciada” la supera com a narració per la seva intriga, per la seva arquitectura i per la seva emoció artística. Ho dic, com sempre, des d’un punt de vista totalment subjectiu, que és en definitiva el que sempre preval en un lector.
Dit això, parlaré una mica de realisme màgic i d’altres herbes literàries de la vida quotidiana. García Márquez, a qui mai agrairé suficient la seva lucidesa com a creador únic i mag incomparable, no va ser l’inventor d’aquest medicament extraordinari que és el joc surrealista. Ja se sap. I no em refereixo al surrealisme de les arts plàstiques, sinó el dels homes i de les dones que varen viure a Mallorca els anys de la postguerra civil espanyola. En donaré un exemple que jo personalment conec. Als anys cinquanta i seixanta del segle passat vaig viure el realisme màgic en primera fila i en pròpia mà. A Mallorca, aquesta experiència va ser generalitzada.
A l’interior de l’illa, un interior rural, analfabet i pobre, s’hi va instal·lar el realisme màgic entre la població d’aleshores. Això ho vaig saber molts anys després, perquè quan ets un al·lot pucer que es dedica a cercar nius i aprens a fumar un cigarret ros entre sis o set amiguets, no ets conscient de la meravellosa vida que vius. Per pobre que sigui. García Márquez i d’altres m’ajudaren a descobrir-ho: jo, de fet, a la vida real, havia estat un dels seus personatges. Uns personatges que ja havia entrellucat a la prosa, poètica i exquisida, de Blai Bonet, de Joan Perucho i de Pere Calders, i al teatre de Pere Capellà, i no gaire més tard d’Alexandre Ballester, com a les primeres narracions i novel·les d’Antònia Vicens.
El cert és que tot el que succeïa al meu poble, Consell, era veritablement màgic. Érem pocs, però fetillers i esotèrics. Jo era absolutament feliç sense saber-ho, i aquest és l’autèntic secret de la màgia. Els anys de la postguerra civil a Mallorca estaven embolcallats de sortilegis i encantaments. La por dels homes i de les dones, que havien fet o vist la guerra, es barrejava amb els xiscles i crits juganers de tots nosaltres, els més joves. Tot estava envoltat d’aquesta habilitat boirosa que et dona la vacil·lació política i la precarietat econòmica. Fins i tot les rondalles mallorquines de mossèn Antoni Maria Alcover ajudaven a crear aquest clima de temor i desassossec. D’incertesa en tots els àmbits. Els al·lots estàvem alliberats d’aquestes emocions, però les experimentàvem i les endevinàvem en la gent gran.
Les relectures que he anat fent de “Cien años de soledad” i de les memòries de García Márquez m’han fet reviure sovint les festes patronals del poble, on compareixia gent de fora, parents que no coneixíem, visites inesperades i d’altres protagonistes que els més petits sospiràvem feia setmanes i mesos: còmics aficionats que pegaven bots, cantaven i ballaven davant els nostres ulls esglaiats, un petit circ amb cabres i cans i pallassos i bicicletes domesticades pels seus genets inversemblants, funàmbuls, malabaristes poc hàbils, i nanes i nans que ens encalçaven sense poder atrapar-nos mai. Era un ‘totum revolotum’! A mi m’agradaven especialment les barques. Eren de llauna i de goma, pintades de colors vius. S’instal·laven al costat de casa i no paraven d’enlairar-se fins a mitjanit a empentes ininterrompudes de l’amo i la madona propietaris de l’empresa. És clar que, a hores d’ara, havent passat més de cinquanta anys, segurament ho estic idealitzant i ‘literaturitzant’. Però si no ho hagués viscut, no ho podria fer.
En altres ocasions i en altres dates, en diferents èpoques de l’any, fèiem altres celebracions populars, com les festes de Nadal i de Pasqua, la fira, els quintos, etcètera. Qualsevulla d’aquelles festivitats era motiu per fer xerinola i bulla. Ens visitaven els empresaris de ‘varietés’ amb els seus xulos i les seves vedets. Recordo que un d’ells, en Francisco Bosch, ens feia arribar grups familiars sencers d’artistes, on el pare imitava Juanito Valderrama i Antonio Molina, la mare, Raquel Meller i Estrellita Castro, i els fills, tot un ‘tablao’ flamenc. Nosaltres, més ignorants que ells, els escarníem i xiulàvem i, al final, se n’anaven corrent, deixant les maletes de cartó abandonades, ja que l’espectacle ens havia desagradat i els ho fèiem pagar fent-los befa.
Al dia següent, en Francisco Bosch, ben prest, es presentava a l’Ajuntament per parlar amb el batle o amb el secretari municipal, mirant de cobrar algunes pessetes. El batle li entregava unes monedes i dos glops de mistela, i en Bosch se’n tornava per on havia vingut, més encès que una falla i tirant pestes del nostre poble i de tots els seus habitants. Aquell sí que era un espectacle deplorable! Rèiem durant setmanes i mesos de les corregudes dels artistes i del seu maldestre empresari. Érem cruels, ho he de reconèixer, però aquesta era la màgia que jo vaig viure en aquella època de pobresa i d’escassetat.
Tot això m’ho recorda García Márquez amb la seva prosa preciosa. No puc menys de relacionar totes aquelles remembrances infantils, del genial García Màrquez i meves, sense aparellar-les, uns anys més tard, al cinema meravellós i fantàstic, oníric i admirable, del gran Federico Fellini, i a la música prodigiosa del virtuosíssim Nino Rotta.
Veig que he fet moltes marrades personals en aquesta evocació lectora, però no puc ni vull oblidar-me del motiu que m’ha portat a fer-les: la potència portentosa de la prosa de Gabriel García Màrquez i del seu món desmesurat i exòtic. De manera, que no me n’allunyaré pas gaire.