La gala del Barça i el seu president
Organitzar una gala és un negoci tan complicat que fins i tot a Hollywood s’hi enganxen els dits cada any. Si, a sobre, cal traslladar la passió d’un estadi al vellut d’un teatre d’òpera, el salt d’escala és vertiginós. Admeses les dificultats inherents, a la celebració dels 125 anys del Barça al Liceu li van sobrar minuts i canvis d’escaleta d’última hora i li van faltar assaig i un fil que unís les parts. I a les parts els va faltar un càlcul més just de mèrits històrics particulars i col·lectius. I, tot i això, el sentiment blaugrana és tan generós que els espectadors podien omplir els buits amb els seus propis records.
La gala va tenir un protagonista, Joan Laporta, que va convertir el seu discurs en una exhibició d’autoritat, memòria i passió, una demostració d’estat de forma actual, una prova que té la història del Barça al cap com una manera de dir que té el club al cap i que el “per molts anys” també anava per ell. Sabia que seria rebut amb cortesia en el menys càlid dels casos, de manera que va poder esplaiar-se a gust i va repetir pujades a l’escenari com si necessités que els focus el revelessin com la personificació del barcelonisme.
Em mirava les butaques, les fileres i els pisos del Liceu, plenes d’exjugadors i exdirectius, tothom carregat amb el seu propi discurs i el seu propi trosset d’història, amb els seus anys plens d’afanys, crítiques i hostilitats, i pensava en tants dies en què semblava que el món blaugrana s’acabava. Però allà teníem tothom i el Barça viu, suma d’aquell tothom. No hauria de caler un aniversari per retrobar-nos amb un confort tan humà.
