La gala dels Gaudí més masoquista
La 13a gala dels Gaudí, que es va emetre diumenge per TV3 en horari de tarda per respectar la pandèmia, semblava fer honor a la triomfant pel·lícula La vampira de Barcelona. La pandèmia li ha acabat de xuclar la sang que li quedava no només a l’audiovisual català sinó també a la cerimònia. La sala desangelada per les restriccions d’aforament, un horari adaptat al toc de queda que no convidava a la festa, un espectacle esprimatxat de recursos que lluitava contra rellotge per donar pas al Telenotícies i un humor en molts casos més aviat cagadet van convertir la gala en una mena d’exercici presencial voluntariós que es feia malgrat tot. El gag d’arrencada, amb un doble de Josep Maria Mainat pujant a l’escenari per presentar la gala i morint per l’aixafament d’una butaca que li queia al cap, era entre penós i desafortunat. Servia per anticipar-nos el nivell de gràcia i enginy. Costa d'entendre que una història tan desagradable i trista que acaba amb una dona a la presó serveixi d’excusa còmica d’obertura fins i tot sense tenir cap vincle amb el cinema català. La intervenció puntual d’Andreu Buenafuente reversionant el monòleg de les onomatopeies de Pepe Rubianes desentonava i estava posada amb calçador. Els jocs de mans amb la data de la defunció de Rubianes per relacionar-la amb els Gaudí no podien ser més gratuïts i barruts. Per què en diuen homenatge quan volen dir sortir del pas? Cada humorista té el seu llenguatge i cada monòleg el seu context i la seva època. Buenafuente, amb aquell “chochoa-chochoa”, el “tó pa ti, nene” i pelant-se-la amb mímica, va oferir més un espectacle de cabaret tronat que no pas propi d’una gala.
La sintonia del Telenotícies per fer accelerar el discurs dels guanyadors no era una bona idea en temps de pandèmia si els agraïments tenien un record per als seus morts pel covid. Això sí, la musiqueta va ser implacable fins i tot amb la combativa presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, que clausurava el seu mandat.
El realitzador estava molt alerta en tot moment de les reaccions del públic sobre el que passava a l’escenari. Tant, que vam poder veure com a Candela Peña no li feia cap gràcia la broma que les pel·lícules que mira a casa són només les que protagonitza ella mateixa. Com a mínim ella era allà per recollir el premi. Les absències d’actors i actrius guardonats, més que deslluir la festa empetiteixen el guardó.
Tot va ser dolent? No. Afortunadament ens van estalviar imatges de videotrucades i escenes domèstiques per agrair premis. Hi havia espurnes d’audàcia en les presentacions d’alguns premis i en alguns esquetxos humorístics. Hi havia esforç i bona voluntat. Hi havia Candela Peña per trencar el to apagat i mostrar una mica d’il·lusió i alegria. Hi havia disposició de Passola i de l’Acadèmia per riure’s d’elles mateixes. I encara sort. La situació del sector és tan precària que, si no fos per aquesta capacitat d’autofustigar-se i l’esperit comicomasoquista que va caracteritzar el guió, tens la sensació que ja se’ls haurien acabat els arguments i els recursos per bastir una gala.
