Galícia: la gravetat i el desig

Un intenta repassar una vegada més el text d'una novel·la, és el seu ofici, al capdavall, però no pot. Intenta absentar-se amb la imaginació del que l'envolta, d'allò a què pertany, però no pot. El meu país, Galícia, viu un tràngol peculiar. Ens van convocar eleccions i suposadament es tracta de decidir la representació que han de tenir els diversos partits, però en realitat això està sent un referèndum per escollir bé aquest present que trepitgem, que és passat, o bé un futur. I el futur mai no es coneix, és un país per néixer.

I no es tracta només que el PP porti quinze anys ocupant la Xunta de Galícia, encara que el balanç de la seva gestió i les conseqüències de la seva manera d'entendre la política són un assumpte molt seriós. I tampoc es tracta que l'autonomia ha estat gestionada per la dreta espanyola excepte en dos períodes de govern que sumen en total sis anys, i això té conseqüències molt concretes en com es modela i es conforma una societat. Conseqüències econòmiques, demogràfiques, culturals, polítiques...

Podem preguntar-nos quin tipus de “nacionalitat”, tal com reconeix la Constitució vigent, és aquest país tan difícil de tancar en un dibuix. Un país que es reconeix a si mateix com a tal segons totes les enquestes, però que gairebé no té expressió política nacional. Un país on governa la dreta espanyola, però que no es reconeix en els símbols ni en la cultura del nacionalisme espanyol castís.

És evident que Galícia no és l'Espanya castellanoandalusa del gresol madrileny, però tampoc no és una nació política com Euskadi o Catalunya. Almenys fins ara.

Precisament es tracta d'això, de si després d'aquesta convocatòria electoral Galícia apareixerà finalment com una veritable nacionalitat política. I això sens dubte tindria conseqüències en la política estatal, segurament precipitaria la crisi que ja s'està covant del lideratge de Feijóo. Que, per altra banda, a Galícia està enfrontat amb el candidat Rueda. Encara que el PP té el control de la majoria de les comunitats autònomes, perdre a Galícia seria simbòlicament un primer revés important i debilitaria molt Feijóo.

Aquesta derrota del PP enfortiria la posició del govern de Sánchez, que desitja el triomf electoral del seu partit, encara que això no l'hi dona cap enquesta ni de lluny i en aquest cas només podria ser un aliat, una vicepresidència, en un govern liderat per la candidata del BNG, Ana Pontón. Però tot i així el beneficiaria, perquè aquest resultat evidenciaria que el seu viratge després de les eleccions respon a la realitat d'aquest estat on hi ha diverses realitats nacionals i un govern progressista només pot governar pactant amb els nacionalistes. Fora d'Euskadi, Catalunya i Galícia hi apareixeria un paisatge políticament homogeni i molt conservador.

Però Pontón és, sens dubte, el centre d'aquestes eleccions. Ana Pontón és un fenomen polític en si mateix que reconeixen els seus competidors i adversaris. Els altres partits sempre han envejat la militància del BNG, combativa i resistent en els moments més durs, però ara també li envegen la candidata, perquè sembla que és la candidata que ho reuneix tot, la candidata total.

Efectivament, té dons i capacitats personals que la fan valorada i atractiva per a persones de diferents edats, orígens socials i territorials, culturals, ideològics. Tot i que els mitjans de comunicació públics, controlats fèrriament pel PP, i gran part dels privats l'han menystingut totalment, és la candidata més ben valorada, per davant del candidat que ocupa actualment la Xunta i tots aquests mitjans de comunicació.

Pontón demostra ser una política preparada i capaç com a portaveu de l'oposició i amb una imatge que sintonitza amb el país i amb el temps. D'origen rural, és una dona moderna que defensa postures feministes i democràtiques amb fermesa, però amb una naturalitat que no és impostada. Avui s'hi pot reconèixer gairebé qualsevol, és com algú de qualsevol família gallega d'avui. Davant d'ella els altres candidats apareixen com el que ja està vist, la frescor de la imatge d'Ana Pontón els fa envellir. Sens dubte fa un temps que és la novetat política a la vida gallega i és l'estrella d'aquestes eleccions.

El seu lideratge és total en una organització que és molt militant, que té principis polítics sòlids i que en aquests moments està unida al seu voltant, i entra en un electorat que va ser socialista i fins i tot en una part del popular. És una candidata amb una recepció força transversal. El seu atractiu encara no ha arribat a un límit i és el que pot determinar la campanya, així que el PP ha reaccionat amb temor i els últims dies ha passat directament a una campanya bruta, recuperant l'evocació d'ETA i relacionant-la amb el BNG.

Si el PP perd, el resultat és un canvi per a Galícia impressionant. Sens dubte li donaria una imatge i una presència més vigorosa i nova. Però internament donaria pas a una nova època de més llibertat en la vida diària, i a canvis en la població i l'economia orientats a una major defensa dels propis interessos enfront de les grans empreses de l'Ibex, que troben el seu valedor en aquest PP totalment submís a les decisions que arriben de Madrid. Perquè caldria explicar que després de la marxa de Fraga, un personatge complex, el PP gallec va perdre l'autonomia que practicava i amb Feijóo i Rueda és un pur reflex madrileny. I això explica també en part que la seva debilitat política actual sigui més gran.

Però el fenomen polític veritable d'aquestes eleccions, i que encarna Ana Pontón, és el de la maduresa del nacionalisme gallec. Un corrent nascut a l'esquerra a principis dels anys seixanta del segle passat i que ha necessitat totes aquestes dècades per donar a llum una nova generació, amb protagonisme de les dones i el moviment feminista, que sintonitza amb la societat i el seu temps. Una generació formada en la pròpia militància de l'organització, però que sense renunciar als principis és capaç d'abandonar el resistencialisme i s'ofereix preparada per governar.

Per altra banda, ara és el moment. La societat gallega, envellida per una emigració contínua, està expressant un desig de canvi, i Ana Pontón només és un catalitzador excel·lent d'aquests desitjos. Veurem si el poder del desig i la il·lusió venç o no l'estatisme d'unes estructures consolidades en el poder.