La galleda de la dutxa
Una parella d’amics que cada estiu acollien a casa seva nens del Sàhara explicaven l’acció automàtica que veien fer a la canalla després de cada àpat: agafar el got i tornar a abocar a la gerra l’aigua que no s’havien begut. Era gairebé un reflex condicionat, propi de qui viu en un desert.
Més al nord, les mesures casolanes d’estalvi tampoc no ens són alienes. Una veïna explicava que tenia una galleda a la dutxa per recollir-hi aquella aigua freda que rajava i que no feia servir, a l’espera que sortís la calenta, i que ara guardava l’aigua de bullir la pasta per regar les plantes.
Cada dia, a milers de cases, hi ha milers de persones fent milers de petites accions com aquestes, conscienciades a base de veure que passen les setmanes i no plou. Comparat aquest estalvi domèstic amb les magnituds d’aigua que demana la producció a pagès o a la indústria, les quantitats poden ser poc significatives, però la sequera té, almenys, la capacitat d’activar un principi de responsabilitat individual en el consum alegre d’un bé que sempre hem donat per descomptat.
És el mateix principi de responsabilitat que ens haurem d’aplicar des d’ara i fins a l’hivern que ve a l’hora d’anar als parcs i boscos de muntanya, que tan ressecs estan. La falta de pluges comença a posar límits a la nostra vida quotidiana, i encara bo si tot acaba en restriccions a la mobilitat.
