La gallina ja no sap dir que no
A classe, toca parlar de la revolució i de Karl Marx. Alguns conceptes bàsics: ideologia, alienació i mercaderia (primer capítol, primer volum d'El Capital). Quina diferència hi ha entre valor d’ús i valor d’intercanvi? Què és una societat de classes? I la revolució del proletariat? Baden amb el mòbil. Demano quina paraula associen a revolució i diuen innovació, transformació, canvi. Molt bé. Aquí ningú no parla de ruptura ni d’actes subversius. Aux armes, citoyens! Per favor. Siguem sensats. Ja sabem com acaben les revolucions. Pregunto: quina diferència hi ha entre el dissident i el revolucionari? Cap: tots dos volen canviar la societat. Potser el dissident és més tranquil que el revolucionari? És més políticament correcte. Agafo una drecera: parlem de situacions d’injustícia viscudes. En general, les poden identificar amb precisió, tant en primera persona com pel que fa a escenes que han vist. Situacions que indignen. L’àrbitre va picar falta i no l’era. L’examen era massa difícil i el professor explicava fatal. Vaig veure que un company patia bullying. Què vau fer davant la injustícia? Resposta força general: no hi ha res a fer. És el que hi ha.
Agafo embranzida: pregunto si saben qui és Lluís Llach. Una minoria diu que sí. Una noia diu que és un polític. A continuació, parlo del franquisme. N’hi ha que badallen. Explico que Llach, per les seves idees i perseguit pel règim, va haver de marxar a l’exili a París. Llavors va compondre una cançó. Som a l’any 1972. Per esquivar la censura –algú sap què és la censura? Comencen a obrir els ulls– s’inventà una cançó al·legòrica. Què és una al·legoria? Una noia respon que és una manera de dir les coses sense dir-les directament. Avancem a pams. Aquesta cançó tracta la història d’una gallina que es planta davant l’explotació a la qual la sotmet el propietari de la granja. Decideix dir que no i deixar de pondre ous: “A fer punyetes aquest sou que fa tants anys que m’esclavitza.”
La gallina destorba el funcionament de l’ordre establert, obstaculitza la maquinària. Diu no a la imposició arbitrària i autoritària. Poso la lletra de la cançó. Els ensenyo la tornada: “La gallina ha dit que nooo, visca la revolucióooo”, vinga, tothom amb mi! A poc a poc, amb cara de “la professora s’ha fumat alguna cosa aquest matí?” van apujant el to de veu i aixequen el braç amb energia, tots som la gallina. Riuen.
Conclusió: es pot dir que no? Esclar! I encara més: es pot fer la revolució. Un moment, però quina? Surto de classe recordant quan teníem vint anys. En una societat sense llibertats civils localitzàvem clarament el no. Com identificar-lo en el món d’avui, amb tantes vies d’escapament i gadgets per evitar pensar en els problemes reals? La gran dificultat present és ser realista. Per dir no, cal saber identificar les veritables qüestions a combatre. Aquests joves coneixen la paraula. Només cal ajudar-la a sortir enfora, localitzant la injustícia en la circumstància precisa que l’expressa.
