Les gallines de Son Rapinya i altres assumptes
I segueixo amb les històries invisibles, mentre vaig llambregant la premsa, entre batusses sobre qui té el dret més que qui per a ocupar la cadira del poder per als pròxims anys, el cop d'estat que s’ha dut a terme en un país molt llunyà, les diverses manifestacions de còlera de la naturalesa i que són inundació per allí, huracans per aquí i calor tòrrida per allà , la mà llarga i totpoderosa de Putin, presumptament, la saturació a escala mundial per culpa del turisme salvatge que no cessa d'omplir els carrers d'escombraries als matins i sorolls a les nits. D'entre tots aquests assumptes, em crida més l'atenció la notícia de l'aparició de gallines mortes a Son Rapinya!
La notícia sembla un fet que manca d'importància quan el comparem amb totes les notícies que acaparen les portades dels diaris i telenotícies, però, per molt insignificant que sembli, és un atemptat contra la vida el fet que animals indefensos sofreixin la ràbia i l'instint violent d'algú. Això, a més, reflecteix que la deshumanització dels nostres temps va en escalada, ningú se salva de les psicopaties modernes, maltractament animal, vandalismes, robatoris, abusos a menors, assassinats, pallisses a desconeguts... I amb això no vull dir que compari aquests fets ni que infravalori la gravetat d'uns altres, però tota aquesta manifestació de violències lleugeres o extremes reflecteixen el costat fosc de la nostra societat, algunes vegades cega davant injustícies greus, i és aquest fet el que realment fa mal.
I, d'altra banda, mentre la premsa reflecteix la bona vida dels famosos que gaudeixen de les seves meravelloses vacances a les nostres illes, causa molt dolor veure altres humans tirats als seus carrers i places, fa molta pena que alguns humans ja no trobin recer i vagin arrossegant els seus mals pel carrer. L'actualitat amarga és també la situació dels sensellar invisibilitzada i normalitzada; certament, ningú pot obligar ningú a viure sota un sostre, però unes certes situacions encongeixen el cor. No cal més que fer una volta a determinades hores del dia per determinades zones de la nostra bella ciutat de Palma per veure i contemplar com alguns éssers de la nostra espècie van coberts de brutícia i en estats lamentables, cossos cansats i esgotats per la calor i la mala vida. Certament ningú els pot obligar a encarrilar-se en una vida més lleugera, però el que crida més l'atenció són les mirades dels transeünts, que van des de la indiferència més absoluta fins a la indignació, no pel seu estat, sinó per la molèstia que causa la presència d'aquestes persones que algun dia van ser nens i nenes, i tal vegada tenen guardat en la seva memòria el record d'haver estat feliços algun dia…
I com va dir Bertolt Brecht: “Davant els fets quotidians, si us plau, no diguin: 'És natural'. En una època de confusió organitzada, de desordre decretat, d'arbitrarietat planificada i d'humanitat deshumanitzada... Mai diguin: 'És natural', perquè tot pugui ser canviat”.