Gambit de rei
L’èxit de la sèrie de televisió Gambit de dama sembla que ha tornat a posar de moda els escacs entre els més joves del país. Els que jugàvem fanàticament sent al·lots, i que vam arribar a competir federats, i que fins i tot teníem preparadors i vam aprendre estratègies, obertures i finals, trobem en aquesta ficció un món perdut, el d’aquest joc meravellós abans que arribessin les màquines.
Nosaltres vam assistir a la derrota de Gary Kasparov davant de l’ordinador Deep Blue, a dalt de tot de les Torres Bessones de Nova York, i des de llavors que la digitalització del joc ha trastocat la competició, la seva preparació i majorment els escacs d’elit, que ja només s’entenen com a estratègia secreta entre homes que s’entrenen ben equipats d’enormes bases de dades i programes capaços d’avaluar infinitament cada petita desviació del que fins ara s’ha conegut.
Però, abans d’això, els escacs eren com a la sèrie: un joc que es preparava amb llibres, o revistes que ens posaven al dia de l’estat dels campions, tornejos entre els millors del planeta que fins i tot es jugaven a Can Picafort o Palma. Taulers amb peces de boix, rellotges analògics, impossibilitat de fer trampa amb un telèfon mòbil. Pot semblar una nostàlgia buida, però qualsevol que ara segueixi els escacs d’alta competició tot el que hi troba és un llenguatge esotèric, manejat per un seguit de senyors que mouen les peces endollats simbòlicament als ordinadors amb els quals s’han preparat ferotgement les varietats més inexplorades d’unes obertures que pels ordinadors ja no tenen cap secret.
Gambit de dama és la història d’una noia genial, una òrfena que aprèn a jugar i en pocs anys acaba competint contra els millors del planeta. És una història de desamor i addicció, amb un rerefons tèrbol molt sexual, que a les pantalles es capta molt menys que a la novel·la original de Walter Tevis, que ara també s’ha traduït al català. Beth Harmon és una mena de Don Draper femení, amb un punt negre de personatge de Richard Yates, amb el seu cor ferit i ansiós, que la porta a moure’s tan perduda per la vida com la immensa majoria de persones es mouen pel tauler d’escacs.
Per la Beth, els escacs no tenen cap secret, però sí la vida, l’ànsia dels altres, la passió i el sexe i el desamor i la pèrdua. És estrany que una història tan dura hagi atret ara el jovent cap al joc, perquè més aviat hi trobem la ferotgia d’uns cors solitaris que sublimen la seva infelicitat i la seva manca d’autodomini i de comprensió del món cap al menut i alhora infinit camp de batalla de les seixanta-quatre caselles.
Dels escacs se’n poden aprendre moltes coses: a planificar una estratègia, a remuntar els errors, a fer-nos responsables de les nostres accions, a preparar-nos per competir i analitzar les situacions de tal manera que puguem preveure cada una de les sortides a un determinat perill. Cada partida d’escacs no és més que una petita història, la de dos bàndols que s’enfronten fins a l’extermini del líder. És un joc agònic i preciós, que tant et pot fer més intel·ligent com ajudar a tancar-te dins les teves quimeres fins a fer-te tornar massa tenebrós.
Melcior Comes és escriptor