Ganes d’astracan!
La crònica de la Núria Juanico Llumà i les fotos de la Cristina Calderer ens ho expliquen divinament. Ahir, La Cubana, que és una companyia molt estimada, estrenava a Barcelona. Hi havia orquestra, xocolata amb xurros, serpentines i lluentons. Hi havia molta alegria.
Entre el públic, com expliquen, hi havia el president de la Generalitat i la consellera de Cultura. Lògicament, La Cubana és una part bàsica de la nostra cultura. I per això m’agradaria deixar dit, també, que entre aquest públic hi havia les grans dives de la nit, del cabaret: les vedets, les reines del Paral·lel. La paraula astracanada, que és una paraula divertidíssima, que se sol dir amb connotacions pejoratives (“aquesta obra és una astracanada”), trobo que l’hem de reivindicar. Astracanada. Ve d’astracan, esclar. El DIEC explica que una astracanada és una “peça teatral còmica caracteritzada per una acció desbaratada”. Com que d’astracan, a l’escenari, avui en dia només n’hi ha a les obres de La Cubana –i de manera irònica i per tant moderna–, la paraula astracanada s’ha gairebé perdut i paradoxalment només la podrien dir els personatges de La Cubana (i el seu públic fidel).
Ahir, entre el públic, hi havia molt alegre i irònic astracan. Hi havia aquestes artistes a les quals no hem mai de deixar d’agrair el que han fet per la cultura. A davant hi havia la Merche Mar i l’Amparo Moreno, i més endarrere la Dolly van Doll, fundadora del cabaret Belle Epoque (que avui és el Luz de Gas), la Cristine Berna, que va fer moltes pel·lícules, com ara El vicari d’Olot i La Maña. Xerrant de tot i de res, la Dolly em va dir: “Jo he sigut la quarta transsexual del món”. Asseguda una mica més endarrere hi havia la cupletista Brigitta Lamour, que fa de reportera a BTV. I tothom anava amb uns vestits de fantasia i astracan, que venien a dir: “Som els convidats de la vostra festa i per això ens hem mudat”. Això només ho pot aconseguir La Cubana.
