Ganivet

A Ganivet Salman Rushdie ens explica com ha sobreviscut a l’atemptat que gairebé posa fi a la seva vida. Van ser vint-i-set segons de ganivetades brutals, que li van fer perdre un ull, i que durant uns quants dies el van tenir penjant del fil que separa la vida i la mort. L’agressor va ser un noi nord-americà, radicalitzat en l’islamisme a través de YouTube (per l’imam Youtubi, s’atreveix a ironitzar l’autor), que ni tan sols havia llegit més que un parell de pàgines de la seva narrativa i vist alguns vídeos de l’autor. L’únic que podia dir contra el novel·lista era que no li agradava com a persona; per bé que la fàtua de l’imam Homeini, després que Rushdie publiqués la novel·la Els versos satànics l’any 1989, també va jugar un remot paper desencadenant.

El llibre és la crònica d’un dolor mortífer, el mal de cap literal i terrible d’un creador que tota la vida ha hagut de vèncer les dificultats per fer-se escoltar i tenir lectors, per fer valer la seva particular concepció del fet narratiu. Trobem un Rushdie de setanta-cinc anys en el moment de l’atac, molt il·lusionat en la publicació de la seva última novel·la (llavors en impremta: Ciutat Victòria), i ben enamorat de la seva cinquena esposa, una poeta –Rachel Eliza Griffiths– gairebé quaranta anys més jove. Ganivet és la història d’aquest amor feliç, i d’un ganivet que ve del passat, de trenta anys enrere, d’aquells temps terribles, narrats a Joseph Anton –el primer volum de les seves memòries–, per tallar l’idil·li, per arranar la llibertat d’un narrador que només vol continuar explicant-nos les seves històries.

Des d’una supervivència al·lucinada, agraïda, adolorida i plena de sobresalts, veu com d’altres escriptors amics moren –Amis, Auster–, mentre ell continua donant guerra. Sempre ha viscut la vida com el narrador de les seves novel·les, i ara, com el biògraf d’una ferida ben fonda, que l’hauria pogut matar, però que el farà viure i escriure tants llibres com pugui. Fins i tot parla amb l’assassí; es dota dels poders narratius suficients per anar-lo a veure –no literal sinó literàriament– a la presó i debatre-hi cara a cara: l’humanitza, magnífic i equànime, i ens fa veure el seu fons de vergonya fanàtica, de conformisme obtús de vertader fracassat.

Hi ha un estrany orgull, aquí; sap que l’únic moment de veritat en la vida d’aquell home invisible van ser els vint-i-set segons d’intimitat sangonosa amb ‘el gran autor’. Sap que l’única opció d’aquell no ningú –ni tan sols li posa nom, només una inicial— era fer-se cèlebre, ascendir en la visibilitat, com a executor infame, talment l’assassí de John Lennon.

La possible perdurabilitat del nom de l’assassí depèn ara, doncs, de la glòria venidora de Rushdie. Podran matar el sacerdot, però el temple perdurarà, com perdura Ovidi tot i la caiguda de Roma. El triomf de Rushdie és el de la paraula que continuarà sorgint d’aquella boca cicatritzada, d’aquella ment superlativa. Aquest és un llibre sobre com l’èxit –és a dir, la bona literatura, la llibertat i la vida pugnaç–, s’imposen al fracàs del ganivet avorrit de l’obscurantisme i l’estupidesa.