Gaspar Riera. De la sitja al santuari (i II)

Contiuam l’esbós de les memòries inèdites de Gaspar Riera i Moragues (1922-1993) amb l’episodi situat a Lluc, que obre el capítol que duu per títol Temps de guerra. És clarificador: “Quan arribà la guerra –18 de juliol de 1936–, els pares es posaren contents, perquè els rojos eren ateus i cremaven les esglésies. No teníem diaris i, per tant, sabíem poca cosa. Passats uns dies, o setmanes, ens varen reunir –supòs que després dels fets de Portocristo, a l’escala de l’entrada del santuari, juntament amb els veïns: un jove amb una camisa i pantalons negres va pujar al replà de l’escala i ens feu una arenga militar. Nosaltres érem als escalons de baix. Jo coneixia el que feia la traducció de l’italià al castellà: era el canonge Antoni Sancho, que també anava vestit de falangista amb el corretatge negre i la camisa blava. El del míting era l’insigne Comte Rossi”.

Recordarem que, a la primera part d’aquest relat, n’explicàrem una mica les vivències fins a l’any 1937, quan, amb quinze anys i predestinat a posar-se els hàbits, abandonà Lluc per anar a fer el noviciat a Sant Honorat. Criat dins l’estricte catolicisme apostòlic i romà des de petit, l’any 1936 va patir el nacionalcatolicisme amb tota la seva esplendor. La desconnexió de la realitat venia d’enfora. Al moment de la proclamació de la República, son pare molt de tant en tant comprava qualque diari. A ca seva, amb el rosari a la mà cada vespre, tenien por que la República col·lectivitzàs la possessió i ells se n’haguessin d’anar. Les paraules del rector eren la guia dels pares, un glopet d’aigua miraculosa de Lourdes per dormir, i amb aquests fonaments va anar cap a Lluc amb nou anys, on ja era el seu germà. Allà, l’obediència i la penitència eren absolutes. Diu: “No existia la mateixa voluntat ni tan sols la mateixa idea. Tot ho havies de supeditar a allò que et diguessin i que ja era –tan sols per això– una ordre que s’havia d’obeir”. Per amor a Déu, els Blauets, amb els morros ben eixuts de tant de besar les mans de capellans, ho havien d’aguantar tot.

Adobat Gaspar per la dinàmica educativa d’ençà que va néixer, topà amb la guerra i amb el nefari Arconovaldo Bonaccorsi, el fraudulent comte enviat pel 'duce'. Els capellans, a més de promoure el míting en directe, durant un temps, a l’hora de sopar, llegien el comunicat de guerra i les soflames del general –massa radical fins i tot per als mateixos colpistes– Queipo de Llano, la bístia sanguinària especialitzada en la guerra psicològica. El santuari canvià d’objectius, es convertí en acadèmia militar i formà comandaments. La Congregació dels Missioners dels Sagrats Cors tingué víctimes a Barcelona: el pare Simó i el germà Noguera. Gaspar descriu també la fugida del pare Joan Perelló, aleshores bisbe de Vic, que aconseguí escapar de la zona roja, arribar a Roma i tornar a Mallorca.

Les detonacions dels obusos dels canons del 7,5 devien arribar a les cases del predi del Cosconar i al clot d’Albarca encara hi deu haver restes metàl·liques dels projectils. Enterbolits per la boira, els soldats disparaven des de l’esplanada del tercer misteri de Lluc, acompanyats per un Gaspar adolescent. La foscor i la curtor propicià altres gestes bèl·liques, com la nit en què els soldats varen córrer cap a la Calobra per desbaratar un “lluminós” atac dels rojos, però que va resultar ser una aurora boreal.

En aquella època, li sobrevingué una altra incertesa. Escriu: “Era la pubertat. Jo tenia una por molt gran perquè desconeixia l’evolució de l'ésser humà i un creia que allò era una maledicció divina i que m’estava convertint en un dimoni”. Devia ser el mateix dimoni que, segons intoxicà el vicari de la parròquia P. G. S. sa mare, havia posseït Gaspar, per la qual cosa el varen engegar de la congregació. Aquest canvi de rumb, afortunadament ell el va prendre per decisió pròpia l’any 1940, empès precisament pel mateix vicari. El cilici setmanal, la manipulació dels cervells, l’obediència cega i aguantar-ho tot per Déu hi degueren tenir a veure, com es desprèn de les línies que descriuen el coneixement de la dispensa dels vots: “Definitivament i sense saber com, s’havia fet el miracle. Començava a obrir els ulls i a viure una vida lliure, encara que pesàs l’educació rebuda. Cal pensar que havien estat deu anys, i deu anys que marquen tota una vida, durant els quals tan sols podia fer una cosa: obeir, fer el que m’ordenaven i sempre sota la mirada de Déu i de l’Àngel de la Guarda”. La disciplina, l’educació “esbiaixada”, sòlida i de qualque manera fanatitzada: dibuix, música, escriptura, l’aprenentatge de la tècnica d’enquadernació i, en conjunt, tot l’enriquiment cultural que n’obtingué marcaren fondament Gaspar. Encara l’esperaven quatre anys de servei militar a Son Bonet, però també la llibertat de començar a pensar per si mateix.

El germà, el pare Riera, es morí el 1948 al torrent de Pareis, dins el gorg que duu el seu nom. El 'darrer regal' dels capellans fou prohibir que sa mare anàs al funeral que li feren a Sóller. “Fou una acció que sols cap a persones amb una repressió més que brutal..., però així succeí”. És el final del capítol que dedica al seu germà.

Us assegur que, si les arriben a publicar, s’ho pagarà llegir les memòries completes de l’especial pintor del nostre camp. Cada pàgina val molt més que el seu pes, i n’hi ha més de sis-centes.