Gaspar Riera. De la sitja al santuari (I)

Si, al seu temps, no varen saber entendre l’estimat Van Gogh, què no hauria d'haver passat a Gaspar Riera, el pintor del camp mallorquí. D’una banda, tenim els moments de la seva màxima creativitat, la prolífica etapa coneguda com de 'paisatgisme insòlit', a les acaballes dels anys seixanta, quan no li compraven quadres perquè el trobaven massa avantguardista. Ara que la cultura institucional té a l’abast una mostra ingent de la seva obra que abraça totes les etapes, ningú no li facilita un espai adient per fer-hi la gran exposició antològica que enguany, el del centenari del seu naixement a Estellencs, es mereix.

El motiu? Tal vegada consideren que l’obra de Riera està desfasada. Ara, moderna; suara, antiga. Aquesta incomprensió ha permès que la família conservi un fons impressionant del variadíssim treball de l'artista: pictòric, gràfic, literari, fotogràfic... Un altre Gaspar conegut per Miquel Àngel, únic fill del pintor i de Marcela Ximenis, la seva estimada dona, s'ha proposat amb gran devoció difondre l'obra de son pare amb l’excusa del centenari. La commemoració abraçarà de maig a maig i consistirà en exposicions sectorials per alguns pobles de l'illa que tenen relació amb la seva pintura. L'hospitalitat dels ajuntaments i el suport de l'OCB faciliten la difusió dels colors i formes que Riera atribuïa especialment al Pla de Mallorca, obres que, amb la seva mirada, converteixen la simplicitat en art. Aquest capteniment sua generositat. Més enllà de la satisfacció immaterial de veure l'obra del pare coneguda i reconeguda, no hi veig gens d'egoisme: és molt difícil trobar un Riera al mercat de l'art, per la qual cosa seria molt fàcil fer calaix, i no n'és el cas. De mostres d'aquest altruisme, n'hi ha moltes, però parlarem d'una. Gaspar Riera va escriure les memòries a mà en 559 pàgines, més 39 afegits, i resten inèdites. Joan Riera, al Diario de Mallorca, es va fer ressò d'un capítol referit al turisme. Avui, Miquel Àngel m'ha donat accés a la transcripció íntegra no revisada de l'original, i amb el seu permís parlaré d'alguns episodis primerencs de la vida del gran pintor que indubtablement el degueren marcar.

La duresa del carbó envolta els primers quatre anys de vida de l'artista. Sobre la mare escrivia: “Els anys següents a les noces, ella hagué d'anar al bosc a treballar amb el meu pare. Foren anys molt durs: al bosc, per casa tens la barraca de pedres sense referir per on passen el fred i els animals; dorms damunt una màrfega de palla o d'aritja; tens els queviures penjats amb filferro per por de les rates..., i quan la sitja vol, no és qüestió de dormir”. El 1926, explicat al capítol 'Les feines de la possessió', s'esdevingué el darrer ranxo. La bona reputació dels pares va conduir la família a la possessió estellenquina des Putxet, on varen passar a fer de majorals. El domini de les arts de la pagesia és notori: “Per fer collars per als picarols de les cabres empràvem les tanyades. Tallades i escalfades, es deixen donar la volta, i millor amb aigua bullent. Després s'agafa l'animal, se li prova i es ferma amb un filferro. Arribes a conèixer cada cabra pel so del picarol, així sempre saps on són”. Amb cinc anys, el 1927, quedà tot sol: el germà se'n va anar a estudiar –intern becat– amb els blauets. El pare l'ensenyà a llegir i, com a bon beat, amb la complicitat de sa mare i del germà Toni, li feia engolir les virtuts del santuari de Lluc, on finalment l’enviaren als nou anys. Ho explica al capítol: 'De blauet a Lluc'. Ell ho entén: “[...] no volien que els seus fills haguessin de passar les penes que havien passat ells”.

“Vaig deixar les vistes allargades i les blavors de la mar per un lloc tancat i envoltat de muntanya, a 500 metres d’altura, quan jo estava acostumat a sentir bramar les ones de la mar durant les tempestes”, escriu Gaspar. Tancat en clau a les nits, amb un Laudate Dominum de bon dia a les 6.30 h, contestat amb Deo gratias, la vida canvià a l'infant 'un poc salvatge', que, aïllat socialment a la possessió, no tractava amb al·lots més enllà de l'escola. Dia ascètic rere dia, missa, obediència, disciplina, silenci, penitència, càstig, fred i sedes esclatades, formació i estudi memorístic: “És a dir, la imitació pura i simple”. Els pares –que mai no el varen besar ni abraçar– estaven cada cop més allunyats; la família bona era la nova donada pel Bon Jesús i el mitjà per assolir el cel. D'altra banda, els seus primers versos varen ser impresos a la revista interna que publicaven. La descripció de les excursions per la Tramuntana sí que transmeten goig i devia albirar qualque pam de la llibertat somiant córrer per damunt els paretons de camí al Putxet. Solitari, li agradava pintar i escriure.

A les nits, d'amagat, estudiava les constel·lacions i anomenava els estels. La nostra llengua, excepte en els estudis, es feia servir en el dia a dia. Abans d'anar-se'n amb quinze anys cap a Sant Honorat, havia arribat la guerra a Lluc. Trobarem oportunitat per explicar-ho.