De Gaza a la guerra de Síria
No ha passat ni una setmana de l’alto el foc al Líban i ja hi ha nous fronts oberts al Pròxim Orient. La guerra no s’atura. Es reorienta. Milers de persones van tornant a casa seva al sud del Líban, malgrat les restriccions de moviment imposades per Tel-Aviv, el toc de queda al sud del riu Litani i els bombardejos esporàdics israelians que s’encarreguen de recordar cada dia la fragilitat del paper mullat. No es tracta de pacificar la zona sinó d’un canvi d’objectius. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha deixat clar que la prioritat ara és centrar-se en l’Iran, mentre a Gaza s’accelera la crisi humanitària. Amb la Franja més abandonada que mai, la seva destrucció ha quedat com a teló de fons de la lluita per la influència regional. Allà els bombardejos no s’han aturat i ja hi ha més de 44.000 morts. L’Agència de l’ONU per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA) va anunciar diumenge que aturava els lliuraments d'ajuda al territori assetjat després que els seus combois, que transportaven aliments i subministraments, hagin estat atacats repetidament. La fam, el caos i el setge agreugen la supervivència dels habitants de Gaza mentre la mirada internacional es desvia cap a l’última escalada que s’enfila als titulars.
“Al-Assad juga amb foc”, declarava Netanyahu fa només una setmana, i en qüestió de dies la guerra a Síria s’ha reactivat. L’aviació russa ha tornat a escena bombardejant els bastions dels rebels sirians. En les últimes hores ha començat una evacuació a gran escala des de la ciutat d’Alep, segons fonts de les forces rebels sirianes. Tornen els combats a la capital econòmica del país, que ja va ser víctima de les brutals repressions del règim –des de la fam fins als atacs amb armes químiques–, dels bombardejos russos i de les depredacions dels jihadistes.
La Síria de Baixar al-Assad ha vist com els aliats que van ajudar a sostenir el règim –de Hezbollah a Moscou– s’han anat desgastant en altres guerres, i aquesta feblesa l’han aprofitat els rebels sirians per guanyar terreny, els últims dies, al nord i cap al sud del país. Síria es torna a erigir en el territori en disputa on col·lideixen les diferents agendes d’influència regional. Per això, hores abans de l’entrada en vigor de l’alto el foc en la guerra contra Hezbollah, l’aviació israeliana va destruir tres encreuaments que connecten Síria i el Líban, i Benjamin Netanyahu va parlar amb Vladímir Putin per assegurar-se que les milícies xiïtes libaneses no puguin utilitzar el port sirià de Latakia, on hi ha una base naval russa.
Estem davant d’agendes geopolítiques creuades i del recordatori d’un conflicte que no va acabar mai. Síria ha estat un forat negre dels drets de la guerra des del 2011 i fins avui; allà on Occident va enterrar els seus propis principis i va assistir impotent als crims de guerra comesos sobre la població civil mentre Rússia es convertia en la peça clau del règim desplegant armament i soldats sobre el terreny fins a capgirar l’ofec de les tropes governamentals.
El retorn de les bombes sobre Alep i la nova ofensiva rebel són també un bany de realitat per a una Europa que estava decidida a rehabilitar Al-Assad pels seus propis interessos. Itàlia i Àustria fa mesos que pressionen la Unió Europea perquè doni a Síria la consideració de país "segur" i, per tant, perquè s’hi puguin retornar els milers de refugiats sirians que cada any demanen asil a la UE. L’octubre passat el canceller austríac, Karl Nehammer, va utilitzar les més de 200.000 persones que van travessar la frontera des del Líban cap a Síria fugint de la invasió terrestre per part d'Israel com la prova que demostrava, segons ell, que Síria és un país segur on retornar. Per la seva banda, la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, pressiona també perquè la Unió Europea normalitzi les relacions amb Baixar al-Assad per facilitar la negociació d’acords de deportació. Roma i Viena no estan sols en aquesta estratègia. Dinamarca ja va revocar l’any 2019 el permís de residència de desenes de refugiats sirians amb el pretext que Damasc era un territori segur i que podien tornar al seu país.
Una vegada més, la realitat geopolítica ha deixat en evidència la miopia europea, obsessionada per les seves pors més immediates.
El Pròxim Orient s’ha convertit en un únic front de conflicte, fluctuant però incansable: guerres d’intensitat diversa a Gaza, Líbia, Iraq, el Iemen o Síria i crisis humanitàries agreujades pel fracàs de la resposta internacional. I en aquesta inestabilitat, Vladímir Putin ha sabut utilitzar els errors occidentals a Líbia, Síria o el Sahel per reinserir Rússia en una posició d'influència a la Mediterrània. La supervivència de la Unió Europa es decideix tant a Ucraïna com al Pròxim Orient.
