Gaza, Israel i els pecats originals
L'assassinat de sis ostatges israelians a Gaza per part de Hamàs ha provocat amenaces de revenja molt pujades de to per part de Netanyahu. En cas de consumar-se, portaran a una altra resposta armada de Hamàs, cosa que implicarà amb tota seguretat més violència per part d'Israel, la qual empenyerà Hamàs a... L'espiral sembla inacabable i no va començar precisament abans-d'ahir. D'acord amb la situació geogràfica de la regió, potser podríem formular la pregunta en termes bíblics: quin és el pecat original de tot plegat? La varietat de perspectives és enorme, i els possibles referents cronològics on ubicar l'espiral també. N'hem triat un –com n'hauríem pogut triar un altre– degut a una determinada relectura estival. El 1957, Josep Pla va fer un extensíssim reportatge sobre el nou estat d’Israel i els països àrabs que l’envolten. Pla no sentia una simpatia especial pels àrabs, però tampoc va ser un incondicional absolut dels jueus. Només cal pensar en els seus judicis de valor, força despectius, sobre el personal dels guetos hebreus de Polònia abans de la Segona Guerra Mundial, l'any 1925, quan va anar a visitar la Rússia soviètica.
Aquesta és la descripció de Pla el 1957: “A la part occidental del país (Jordània) hi viuen 400.000 refugiats àrabs de Palestina, pagats i mantinguts per les Nacions Unides, lliurats a l’oci i a la indolència, prou ben alimentats, refractaris a normalitzar la seva vida mentre els vagin pagant i, per tant, propicis a ser agitats per les formes de la demagògia més grollera” (“Israel el 1957”. Obra Completa, volum 13, p. 551). Es tracta d’una acusació molt injusta: cap d’aquelles 400.000 persones estava allí per casualitat, precisament. En qualsevol cas, Pla creu que l'actitud d'aquella gent –si més no, l’any 1957– és errònia i està condemnada al fracàs. Aquest suposat pecat original enllaça amb molts altres que tenen ben poc a veure amb el poble palestí. No em refereixo a la resolució de l’ONU del 1947, sinó a un esdeveniment molt anterior: el Primer Congrés Sionista, inaugurat a Basilea el 29 d’agost del 1897 amb discursos de Herzl i Nordau. L’acord més significatiu va consistir a “promoure, a través dels mitjans adequats, l’assentament a la Terra d’Israel d’agricultors, artesans i productors jueus”. Aquells “mitjans adequats” implicaven la compra massiva de propietats àrabs (així es va construir l’actual Tel-Aviv a partir del 1906, per exemple). Aquest és potser el segon pecat original: no haver volgut veure que, a llarg termini, aquella estratègia –legítima i pacífica– acabaria conduint per força, inexorablement, a un conflicte territorial de grans proporcions. Però aquí també seríem injustos si oblidéssim les raons que van impulsar aquella gent a canviar els seus llocs d’origen per uns sorrals desolats on els esperava un futur incert: a Europa, on vivien des de feia segles, eren ciutadans de quarta categoria amb molts drets restringits.
Això ens porta a un tercer pecat original, el que ens apunta a nosaltres mateixos: per moltes raons, l’origen llunyà –però també directe– de l’actual conflicte cal buscar-lo a Europa: des de l’expulsió massiva dels sefardites l’any 1492 fins a l’Holocaust nazi, passant per tota mena de persecucions i episodis vergonyosos. La Unió Europea té moltes coses a dir en relació amb aquest conflicte; en té tantes que, fins fa molt poc, se n'ha inhibit per por de ressuscitar vells fantasmes. El Regne Unit, responsable de l’antic protectorat i propietari del tiralínies delirant que va servir per fer el mapa de l’actual Orient Mitjà, s’ha desentès completament de l’assumpte, malgrat ser-ne el veritable creador. Sobre el que està passant en aquell racó del món també hi gravita un quart pecat original: el de les monarquies petrolieres que han fet del patiment del poble palestí el seu particular Gibraltar franquista. L’any 1957, Pla resumia aquesta situació amb una fórmula lacònica: “massa Cadillacs, massa dòlars, i la misèria excessiva”. Si els camps de refugiats encara existeixen l’any 2024 també és per culpa d'aquests personatges coberts d'or que l’han volgut mantenir igual o pitjor que el dia que van ser fundats.
Aquesta cadena de pecats originals ha acabat confluint en una Autoritat Nacional Palestina incapaç de tenir sota control el terrorisme i en un Netanyahu que ha confós la legítima defensa amb la brutalitat homicida. Cap dels punts que hem assenyalat exculpen ningú, però la feina d’un bon polític no és viure dels pecats originals, ni tampoc matar per ells, sinó provar de deixar-los enrere d'una maleïda vegada.
