De Gaza al pacte migratori europeu
Les guerres, les tristes guerres, com deia Miguel Hernández, no s'aturen. Aquests dies veiem com l’Estat d’Israel exerceix una violència brutal contra la població palestina, especialment la resident a la Franja de Gaza, com a represàlia al nefast atac perpetrat per Hamàs contra civils israelians. Parlem d’un estat que des que va començar l’ocupació el 1967 ha exercit sistemàticament violència contra la població palestina, ha imposat un bloqueig total sobre Gaza, ha desplaçat milions de persones i els ha negat el dret al retorn i ha violat el dret internacional públic i els drets humans de manera sostinguda infligint càstigs col·lectius contra la població civil. Israel ha creat una narrativa en què es presenta com un estat democràtic i modern davant uns àrabs retrògrads i islamistes, deshumanitzant la població palestina i aplicant un règim d’apartheid. Un relat que molts estats europeus han comprat. Només així s'entén el suport d’Ursula von der Leyen i Roberta Metsola a l’estat israelià en la seva ofensiva mortífera contra Gaza.
El racisme estructural i les reminiscències colonials segueixen presents en les polítiques europees i estan minant la confiança amb els nostres veïns del Sud. El Pacte Europeu de Migracions i Asil (PEMA) n'és un altre exemple. Després de quasi 25 anys d’impàs en el procés de construcció de les polítiques d’asil i migracions, hem topat amb una proposta que avala les postures més conservadores i la perspectiva securititzadora i criminalitzadora davant les migracions i el refugi.
A través del PEMA es pretén institucionalitzar el retrocés en matèria de garantia de drets humans que s’ha viscut a les fronteres europees els últims anys. A pràctiques com les devolucions en calent, els tractes inhumans i les polítiques de criminalització de les migracions s’hi sumen elements com el Reglament de Crisi, Força Major i Instrumentalització. El concepte instrumentalització queda recollit de forma tan àmplia que deixa molt d’espai a l’arbitrarietat perquè els estats, de facto, puguin justificar excepcions i derogacions al dret d’asil, elevant el risc de vulneració dels drets fonamentals i la manca de garanties de protecció internacional.
La creació d’una arquitectura jurídico-normativa que permeti que en crisis com les actuals a Palestina, Rojava o l’Alt Karabakh, o en altres com les d’Afganistan, el Iemen, el Senegal, Síria o Líbia, es puguin suspendre i incomplir les obligacions legals en matèria de protecció de les persones refugiades és simptomàtica del retrocés que vivim. L'Europa dels drets és ja només una entelèquia. Perquè és en les situacions d’excepcionalitat que s’han de posar en funcionament tots els mecanismes que garanteixin els drets fonamentals i el dret al refugi.
A més, el PEMA busca desplaçar la gestió de la migració a tercers països com Líbia, el Marroc, Turquia, Mauritània o Tunísia, amb els quals se signen acords per evitar i contenir l’arribada de persones refugiades i migrants a canvi de sumes estratosfèriques de diners.
Un altre punt del PEMA és el procediment de control previ a l’entrada o prescreening, un cribratge ràpid per decidir si les persones passen al procediment d’asil en frontera o al de retorn. S’hi inclouen criteris, com el de la nacionalitat, que són discriminatoris i contravenen convenis i tractats internacionals de drets humans subscrits. No es pot decidir en funció del país d’origen si algú té dret a sol·licitar protecció internacional. El caràcter exprés del procediment comportarà la reducció de les garanties processals, posarà en perill el principi de no devolució i obviarà les situacions de vulnerabilitat, que requereixen més temps per ser detectades.
El prescreening va acompanyat de l’obertura de centres de detenció on es retindrà per raó administrativa entre 5 i 10 dies tothom qui arribi per terra o per mar, inclosos menors d’edat de més de 12 anys, en el que seran espais de no-drets. Una ficció jurídica segons la qual aquestes persones, malgrat tenir els peus físicament a Europa, a efectes legals no hi seran i se'ls podran vulnerar els drets fonamentals.
La mercantilització de les vides és un altre eix controvertit: es permetrà no acollir una persona sempre que els estats membre paguin 20.000 euros. Les persones són absolutament deshumanitzades i es conceben en termes monetaris i no en clau de protecció, justícia global i respecte als drets humans.
A les portes de l’infern, a la Divina Comèdia de Dante, s'hi podia llegir: “Abandoneu tota esperança, els que entreu”. No s'entreveu cap gir esperançador en el que seran les futures normes migratòries i d'asil a la UE. Davant aquest escenari només quedarà l’articulació de la ciutadania compromesa en el respecte i la defensa dels drets humans i el dret d’asil: plantar-nos i deixar-los clar que aquesta Europa no és la que volem.
