Tenim a les mans el relat d’un viatge iniciàtic. Axl i Beatrice són uns ancians que viuen el càstig (o el privilegi) d’estar privats de memòria, una ‘boira’ que sempre els acompanya els ha pres aquesta facultat. Britans i saxons conviuen en una terra erma i ells emprenen el camí per trobar el fill del qual fa temps que no saben res. En aquest periple viuen infinites peripècies i tenen les forces molt minvades, però, malgrat tot, el seu objectiu els dóna valor per no defallir.
Sir Gawain, el darrer cavaller i nebot del rei Artur, ha d’alliberar el poble afectat per la ‘boira’ que els impedeix recordar i ha de matar la Querig, la dragona que fa que les persones visquin l’oblit permanent.
Sir Gawain ens dóna a conèixer el passat d’Axl:
“[…] 'Qui pot dir que el vostre camí no va ser el més devot?', va comentar el cavaller. 'Deixar enrere tots aquells grans discursos de guerra i pau. Deixar enrere aquella formidable legislació perquè els homes s’acostessin a Déu. Deixar enrere Artús d’una vegada per totes i consagrar-vos a…', va llençar una llambregada a Beatrice […]” (pàg. 311).
Un cop travessada la Gran Plana, arriben a la vora del mar. Són davant l’illa on trobaran el fill i tornen a ser conscients de la seva història. Han de passar per la rutina de les confessions al barquer que els ha de dur d’una vorera a l’altra. Axl, alhora que la memòria, recupera els remordiments i el dolor: el fill és mort i ell va amagar aquest fet a Beatrice. El barquer li demana quin “profit” va treure d’amagar a l’esposa el dolor de la finitud del fill.
“[…] Profit? No n’hi havia cap, de profit, barquer. Tot es reduïa a l’estultícia i a l’orgull. I al que ronda les profunditats del cor humà, sigui el que sigui. Potser era un afany de castigar, senyor. El Perdó em regia les paraules i els actes, però durant molts anys vaig tenir una petita cambra al cor que es delia per venjar-se. El que li vaig fer va ser lleig i mesquí, i el que vaig fer al meu fill també. (pàg. 359)
Aquesta narració ens commou. És una reflexió impecable sobre la memòria i l’oblit: potser no la plenitud, però la tranquil·litat es pot trobar amb l’oblit, amb l’única consciència del present estricte? La novel·la planteja una quotidianitat planera i cordial; malgrat tot, hi ha racons de l’ànima que volen ser-hi presents. Axl i Beatrice recorden el fill i el volen “recuperar”, sense memòria no sabem si el dolor és més o menys punyent.
Com una faula, la narració de Kazuo Ishiguro té el poder de fer-nos reflexionar sobre una realitat que tenim present, sense dramatisme i sense les banalitzacions en què es pot caure en una societat que de vegades “entén” amb poc rigor i respecte.
FITXA DEL LLIBRE
'El gegant enterrat'
Kazuo Ishiguro
Traducció d’Albert Torrescasana
364 pàg.
20,90 €