L’Espanya buidada: una nova escletxa en la crisi territorial

Per primer cop en la història, unes eleccions a Castella i Lleó adquireixen interès estatal. La campanya electoral s’ha nacionalitzat i els resultats sorgits de les urnes tenen repercussió més enllà de la mateixa comunitat. El mateix Pablo Casado ha apostat per tenir-hi una intensa presència –no gaire reeixida en termes de comunicació política– i ha aparegut dia sí dia també en un poble o granja del territori castellanolleonès. Però, paradoxalment, i encara que els mitjans no se n’hagin fet gaire ressò, en aquestes eleccions també s’ha parlat dels problemes i les necessitats del territori, de les províncies oblidades. I s’ha fet amb un llenguatge i una aproximació diferents dels dels grans partits, amb una mirada empoderada des de la proximitat. No debades la fragmentació al legislatiu és la més alta de la història: hi ha fins a 8 candidatures.

Vox i l’Espanya Buidada, protagonistes de la nit electoral. A tall de titular, podríem dir que dos espais polítics són els grans protagonistes de la nit electoral: Vox, que passa d’1 a 13 escons i recompon l’ala dreta del tauler; i la irrupció de l’Espanya Buidada –la genuïna amb Sòria Ja obté 3 escons, però el fenomen també és al darrere del creixement d’altres formacions de caràcter localista: Unió del Poble Lleonès (2) i Per Àvila (1)–. En el primer cas es tracta de la confirmació dels resultats electorals de les eleccions generals del 2019 (des de llavors augmenta un punt). La dreta radical entra a totes les províncies, menys a Sòria, amb un percentatge de vot del 17,6%. A falta de confirmar-ho amb les enquestes postelectorals, i guiant-nos per les realitzades durant la campanya, el partit d’Abascal drenaria principalment vot de PP i Cs. En el segon cas, es tracta de l’entrada de l’agrupació d’electors Sòria Ja, amb un 42,6% de vot a la província, així com la pujada d’11,1 punts de la lleonista UPL –fundada als anys vuitanta amb caràcter regionalista– i de Per Àvila –de recent creació a partir d’una escissió del PP–, que augmenta 7,2 punts.

Recomposició a la dreta i retrocés a l’esquerra. El PP guanya les eleccions a Castella i Lleó amb 31 escons però amb uns resultats molt per sota de les expectatives (de fet, puja dos escons però baixa un 0,06% en vots). Si bé Mañueco i Casado havien dissenyat aquesta contesa com una repetició de la proesa de la Comunidad de Madrid, el 13-F ha deixat debilitats el president de la comunitat i el president del partit. El primer perquè haurà de negociar amb un Vox fort. El segon, perquè se li farà molt difícil la gestió dels resultats en clau interna, i potser ni arribarà a les generals. A més, la caiguda de Cs de 12 escons a només un els deixa a les portes de la desaparició. Les opcions de l'ara president castellanolleonès podrien passar per tres escenaris: a) pacte de PP amb Vox, molt previsiblement amb l’entrada del partit verd a l’executiu amb una vicepresidència de la comunitat; b) repetició electoral, deixar córrer el rellotge dos mesos a partir de la primera investidura fallida; c) gran coalició amb una col·laboració PP-PSOE que actués com a cordó sanitari.

A l’esquerra, PSOE i UP-IU retrocedeixen: el primer perdent el lideratge de la cita electoral i aconseguint 28 escons (7 escons i 4,6 punts menys respecte al 2019), el segon es queda amb 1 escó per Valladolid (1 escó i 2,2 punts menys). Més que fer autocrítica, a aquestes formacions els toca repensar-se. El qui dia passa any empeny els pot dificultar la victòria a les properes generals encara que els resultats de l’acció de govern siguin bons comparativament amb l’entorn europeu. Han de reconsiderar imaginaris i propostes i, sobretot, la construcció del subjecte polític. Els cal valentia per materialitzar un gir de progrés, però també flexibilitat per superar les lògiques partidistes que tendeixen a la burocràcia i la mediocritat. Yolanda Díaz segur que n’ha pres bona nota.

L’eix territorial es fa lloc en la disputa. En definitiva, la campanya a Castella i Lleó ha saltat d’escala i impacta en la correlació de forces dels partits estatals. Però també irromp amb força una nova política de proximitat que introdueix l’eix territorial, que no nacional, en el centre de la disputa. Els històrics dèficits en recursos i infraestructures, la deixadesa en la cerca de processos de desenvolupament autocentrat, el menyspreu del centralisme de l’Estat i la comunitat autònoma de Madrid, comencen a posar-se sobre la taula i polititzen els malestars en diverses províncies d'Espanya. No és res nou, perquè la plataforma Sòria Ja compta amb 21 anys d’experiència, però sí que és cert que s’obre ara una estructura d’oportunitat política, una nova escletxa en la crisi territorial de l’Estat.