Generació original

Encara que no està estadísticament demostrat, sembla evident que totes les generacions –la meva, les precedents– flirtegen permanentment amb la temptació –molt humana, per altra banda– de sentir-se originals; especials, fins i tot. L’anhel de considerar-se els primers a abraçar uns codis, unes pautes de conducta i pensament i, sobretot, a rompre’n d’altres de caducs o estantissos és tan comprensible com impossible és d’assumir el plantejament contrari, és a dir, acceptar la possibilitat que, tant a escala individual com col·lectiva, les persones –de qualsevol generació– no siguem altra cosa que una barreja caòtica de causes i efectes amarats d’incertesa i sense gaire més objectiu que servir de fil de ferro conductor per als que vindran després.

Voler sentir-nos únics i originals, doncs, és ben legítim. En molts casos, de fet, el més important no és tant ser atípics com que això sigui el resultat d’un trencament real amb alguna forma de convencionalisme explícit o tàcit; el fruit d’una forma de transgressió que a vegades pot semblar naïf i que d’altres implica una base sòlida de rebel·lia, però que, en qualsevol cas, sempre és un element inseparable de tot procés de reafirmació: per poder ser únics, abans hem de mirar de ser prou diferents de la resta.

Matemàticament parlant, i a falta d’un percentatge significatiu de fites memorables que pertoqui a cada generació, el més probable és que les aspiracions d’unicitat de la meva tinguin un abast força limitat, i això implicaria començar a conviure amb la probabilitat que a la meva generació no li passi res especialment nou, que no visqui cap situació que es pugui interpretar com un punt d’inflexió, de no retorn, entre el nostre passat i el futur que tots volem escriure damunt un full en blanc. Tal vegada haurem d’aprendre a conviure amb això, doncs, els dels noranta, o potser ens tocarà conformar-nos amb reinterpretacions subtils de vells paradigmes, teories o modes que transcendeixin lleugerament els discursos anteriors o que, com a mínim, ens permetin elaborar nous codis amb el mínim de solidesa que necessitem per no ofegar-nos dins d’una societat líquida com l’actual.

Al cap i a la fi, si és realment necessari que cada generació reflexioni, amb rigor i sense prejudicis, sobre les virtuts, els inconvenients i els perills de la realitat social, econòmica, política i cultural, no ens resulta alarmant la frivolitat amb què tantíssima gent difon arreu les pròpies conclusions sobre temes complexos a partir d’una barreja de lleugeresa i messianisme? No és motiu d’alarma que, en la recerca de l’originalitat a qualsevol preu, hi hagi aquest overbooking' de telepredicadors del no-res més absolut; de joves menors de trenta anys que publiquen llibres de memòries; de tuits plens de respostes quan encara no hi ha hagut temps d’escollir bé les preguntes; de manifestacions de la mena de supèrbia que agermana els cínics i els il·luminats, perquè res és més neci que fer sentències sobre el sentit de les coses o sobre l’absència de sentit si no ets un geni per consens, un aspirant a ignorant o una entranyable caricatura?

La gran paradoxa del nostre temps és que, en comptes d’aprofitar la llibertat de què gaudim per explorar les peculiaritats que ens defineixen com a individus únics i irrepetibles –amb els nostres desitjos, pors, prioritats i contradiccions, totes personals i intransferibles– ens atreu acostar-nos a l’abisme de la generalització, l’etiquetatge barroer, la banalització dels actes de rebel·lia que sempre són previs a qualsevol insurrecció contra l’statu quo, sigui de la naturalesa que sigui. Aquesta interpretació simplista del desig de crear nous paradigmes no respecta res, ni tan sols un sentiment de la dimensió de l’amor, convertit en un camp de mines emocional que constantment oscil·la entre visions diferents i fins i tot antagòniques de com s’ha de viure el sentiment que més ha mogut i commogut l'ànima humana.

De fet, un els perills que, en la nostra recerca de l’originalitat més absoluta, amenacen la vida emocional dels qui encara no tenim trenta anys és que la voluntat de repensar aspectes qüestionables –o fins i tot clarament obsolets i reaccionaris– vinculats a l’amor en parella –des de la fidelitat a la gelosia, des de la submissió a les dependències–, en lloc de contribuir a fer més plena la manera de viure l’amor entre dues persones i a dotar-la de més recorregut i de més llibertat individual, no acabi desembocant en una versió moderna de la rigidesa sancionadora i la intransigència que justament volem combatre, i que correm el risc de substituir una forma de control per una altra que simplement sona diferent i que sona millor. Perquè, a banda d’original i especial, quina generació no aspira a sentir-se la més moderna de totes?