La generació de vidre arriba a les PBAU

Una de les polèmiques més enceses que han sacsejat darrerament l’Arxipèlag ha estat l’ocasionada per les Proves de Batxillerat d’Accés a la Universitat 2023.

Òbviament tot ha pres tintes dramàtiques, ribetejades d’irracionalitat emocional i s’ha orejat profusament primer en les intempestives xarxes socials i, a continuació, als mitjans de comunicació que s’alimenten massa sovint de la incontinència 2.0. Igual que la realitat imitava la ficció, ara la informació tendeix a imitar la indignació. Tot efímer, virtual, irracional i poc rigorós.

El principal casus belli de la polèmica ha estat l’examen de Matemàtiques Aplicades a les CS, que ha estat qualificat de difícil i descontextualitzat, i de no cenyir-se als continguts de l’assignatura. 

El primer que crida l’atenció és, com sempre, la hiperbòlica emotivitat que tot ho amara: “Todos estaban llorando”, “Es un agravio emocional i motivacional”, “Hi havia gent que bufava sense aturar, plors, atacs d'ansietat... ", “... Una companya que es va posar a plorar. La intentava consolar amb la mirada... Tothom plorava"...

Tampoc sorprèn el to maximalista i peremptori de les crítiques: “Los padres de una alumna han solicitado a la UIB la repetición de la prueba antes del 14 de junio, puesto que cualquier otra solución supondría un agravio para los alumnos de las Baleares”. Resulta sorprenent, en canvi, que la carta dels pares d’”una” sola alumna sigui considerada tan “noticiable” per un diari seriós. Un poquet de responsabilitat sí que s’hauria de poder esperar dels mitjans.

El greuge comparatiu entre territoris, però, no està prou acreditat, ja que el terratrèmol amb epicentre a la UIB no és un cas aïllat, sinó que se n’han documentat rèpliques a gairebé tota la geografia peninsular: Madrid, Cantàbria, Andalusia... El que em va alegrar el dia, de fet, va ser l’extraordinari nivell de matemàtiques de les famílies andaluses, que han valorat una prova amb exercicis de matrius, vectors i integrals, i que han dictaminat totes soletes que era d’”extrema dificultat”. I no només això, sinó que han promogut la seva impugnació a través de la plataforma Change.org, on ja han aconseguit més de 20.000 firmes. És de suposar que cada un dels 20.000 ciutadans que han firmat la petició ha analitzat rigorosament l’examen i, gràcies a la seva perícia matemàtica, han arribat a una conclusió argumentada i racional sobre la seva no idoneïtat.

L’examen de les Balears, en canvi, no semblava a primera vista especialment difícil i, a pesar que enmig del terrabastall ens arribàs que “pares i professors” el criticaven, altres docents es manifestaven en sentit contrari. Alguns professors han passat part del polèmic examen a grups de 4t d’ESO i expliquen que l’han resolt sense problema. Fins i tot hi ha qui conta a les xarxes que va posar el 1r exercici a 2n d’ESO i que va ser resolt en qüestió de minuts. Vaja, que de la NASA no era.

Així i tot, faig malament de precipitar-me i de donar la meva opinió basant-me en intuïcions. No en sé prou, de matemàtiques, com per valorar l’adequació d’un examen d’aquesta assignatura en aquest nivell. I no seria correcte basar-me exclusivament en fonts indirectes i no oficials.

És per això que, en temps de tribulació, és imprescindible seguir el mètode: prendre distància, obligar-se a racionalitzar, basar-se en evidències i guiar-se per fons solvents que hagin guanyat la nostra confiança a través d’una trajectòria contrastada. Per a mi i en aquesta matèria, els meus referents són la universitat del meu país i la Societat Balear de Matemàtiques. I no es poden posar al mateix nivell que tuits hiperventilats i altres ocurrències.

Després del rebombori, les fonts oficials aclareixen que els continguts s’ajustaren al que s’havia acordat, que no hi havia exercicis difícils ni fora de context, que les queixes són habituals i que el mateix sistema té mecanismes de reclamació i revisió. Garantistes, per cert, i no de circ i cridòria.

Així mateix expliquen que la mitjana de l’examen en el bloc d’admissió, especialment crucial, ha estat de 6.11, amb un 70% d’alumnes aptes. Semblant, per tant, a altres edicions i enfora de la “massacre” que dibuixaven alguns titulars. 

L’explicació més raonable sobre el que ha passat a les PBAU segurament té a veure amb dos problemes realment greus i que no ens haurien de passar per alt: dèficit important de comprensió lectora –queixes recurrents sobre “enunciats massa llargs”– i intolerància extrema a la frustració.

El que sorprèn més, però, és que els protagonistes de les irades protestes no siguin les associacions d’estudiants o els sindicats estudiantils, sinó els seus papis' que els defensen amb frases reveladores: “Se trunca el acceso de los 'niños' a la carrera que querían...”. 'Niños', has dit? Per aquí, grata-hi.