Gènere no binari
Fa uns dies vam saber que Judith Butler, persona no binària i referent pels seus estudis de gènere, va guanyar el Premi Internacional Catalunya en reconeixement a la seva trajectòria. Butler imparteix classes a la Universitat de Berkeley i fa més de tres dècades que ja va trencar esquemes amb el seu assaig 'El gènere en disputa'. És evident, doncs, que la decisió de concedir aquest guardó a Butler deixa entreveure una voluntat institucional molt explícita de posar l’èmfasi en una intel·lectualitat que vetlla pel debat seriós sobre gènere i identitats.
Si acceptem l’encert de col·locar el focus d’atenció en algú que, entre altres coses, es defineix com una persona de gènere no binari, tal vegada podríem concloure que, darrere d’aquesta decisió institucional, hi ha essencialment un pòsit de bona fe, una intenció fonamentalment positiva que, en darrer lloc, cerca enaltir amb gestos i símbols la tasca de qui lluita per oferir un espai prou confortable als qui no se senten còmodes dins el binarisme de gènere tradicional.
Diferents comunicadors es van fer ressò de la notícia, com és evident, i les xarxes s’ompliren de sintagmes com “Judith Butler, filòsofa i activista” o “Butler, que es declara una persona no binària”: titulars que provocaren tota mena de reaccions entre els qui criticaven, per exemple, que s’emprés el femení per parlar de Butler o que s’optés per la fórmula “es declara” en comptes d’afirmar que Judith Butler “és” una persona no binària.
Entenc que calgui certa vigilància en l’ús de les noves fórmules no binàries i, per damunt de tot, em sembla necessari que existeixi un activisme combatiu amb el conservadorisme sectari dels qui busquen caricaturitzar o senzillament menystenir una realitat sensible que reclama un debat polièdric i complex. Ara bé, em pregunto si no pot arribar a ser contraproduent, la contundència implacable, gairebé alliçonadora, que sovint es percep en els retrets d’alguns activistes del llenguatge inclusiu envers els encarregats de plasmar aquests nous codis damunt el paper. I és que, si la severitat i el tarannà categòric s’estenen també entre els qui suposadament volen defensar un diàleg obert i autocrític, quina mena de favor se’ls està fent, a les víctimes no binàries d’una batalla sociolingüística que, per damunt de tot, reclama fórmules consensuades i integrades progressivament en el pensament i en el llenguatge?
Moltes d’aquestes errades formals, al cap i a la fi, no responen a una mala fe; com a molt, potser delaten poca traça, desconeixement o una inèrcia que, tanmateix, no canviarà d’avui per demà, perquè tots els canvis de paradigma substancials requereixen temps. Per això seria interessant que les conseqüències d’assaig i error en l’àmbit del llenguatge inclusiu i no binari es processessin amb paciència, humilitat i tolerància entre els qui van un parell de cursos per davant; evitant a tota costa les actituds arrogants, condescendents i dogmàtiques que identifiquem amb l’altre bàndol.
Laura Gost és escriptora