Els genets de l’Apocalipsi

Aquell professor ens va dir –anava a escriure “ensenyar”– que la pesta era un dels quatre genets de l’Apocalipsi. Costa de vegades rectificar els coneixements erronis que se’ns inoculen a certes etapes de la vida, sobretot les més grenyals. Va ser gràcies a la pel·lícula de Vincente Minnelli Els quatre genets de l’Apocalipsi, que servidor vaig tenir l’oportunitat de posar ordre en el petit –si és que n’hi ha, de petits– caos creat per aquell professor. Com se sap, aquest film (1962) és la segona versió cinematogràfica de l’obra de Blasco Ibáñez del mateix títol –en castellà–, i trasllada l’acció a la Segona Guerra Mundial. La novel·la i la seva primera versió per al cinema, amb Rodolfo Valentino, transcorrien durant la Primera.

Un dels quatre genets, el que arriba cavalcant el cavall cendrós, és el de la Mort, que es pot servir de diverses eines i estratègies per estendre la seva presència tenebrosa. Una d’elles és la pesta, que potser ha deixat a la història de l’art les imatges més estremidores, sense equivalències amb les quals ha fixat la pesta actual a la memòria dels nostres coetanis. Cert que el dolor humà –aquella pietà de Buonarotti a Sant Pere de Roma– ha amarat l’art de quasi tots els temps, però sobretot és un dolor de caràcter transcendent, que obrirà portes celestials als tribulats mortals que el pateixen.  Segurament les imatges del covid que més s’hi acostarien són les que no coneixem, les que no hem pogut veure, la mort en la més còsmica, afligida soledat. Imaginar aquestes situacions deu ser un dels exercicis més dolorosos a què ara dona lloc la naturalesa humana.

D’una manera més freda –corgelant– podem referir-nos als efectes demogràfics de la pandèmia als territoris de l’estat espanyol, que es fixen per ara en un retrocés de l’esperança de vida d’un 1,6 any. Si ets jove, sembla poca cosa, però si ets vell és mitja vida, perquè d’alguna manera saps que et tocarà pagar-la. No s’havia produït un retrocés semblant des de la guerra civil –la Guerra, el genet que cavalca el cavall roig, mentre se sent el galopar frissós del cavall negre, el de la Fam. Afortunadament, el cavall blanc, el de la Conquesta, es fa present en la recerca i els laboratoris de mig món. I, així, els genets esdevenen metàfora de foscúria, d’ombres i de llum al planeta.

Guillem Frontera és escriptor