Genocidi assistit
Reprenc les paraules de Noam Chomsky: “Part de la tragèdia dels palestins és que no tenen suport internacional, per una bona raó: no tenen riquesa, no tenen poder, així que no tenen drets”. I seguim enmig d'un genocidi assistit, sense que aquesta catàstrofe humanitària preocupi als que han de prendre decisions.
El setge a les vides dels palestins està normalitzat fins a tal punt que la situació no turmenta ni fa pena. La destrucció sembrada per la ira devastadora d'Israel es justifica i es legitima mitjançant el silenci i l'eterna actitud de mirar cap a l'altre costat. Mentrestant, les pantalles s'han convertit, de tant en tant, en urnes transparents on s'exposen cadàvers amortallats, mirades perdudes, cares polsoses, edificis convertits en enderrocs i mirades de nens i nenes envellides per l'horror, però segueixen sense causar empatia, i a tot aquest espectacle només li falten dues escenes de la pel·lícula Apocalypse Now.
La primera escena és del tinent coronel Kilgore, canviant la paraula 'napalm' per 'la mort', i repetint fins a l'avorriment: “M'agrada l'olor del napalm, sobretot quan comença el dia. Una vegada bombardejàrem un pujol sense aturar durant 12 hores i quan acabàrem, hi vaig pujar i no hi vaig trobar res, excepte el cadàver d'un vietnamita. Però quina olor, aquella! És l'olor de la victòria!”. I la segona és del coronel Walter E. Kurtz, repetint també fins a l'avorriment: “Hem de matar-los, hem d'incinerar-los… i em diuen assassí! Com cal cridar-ho, quan els assassins acusen els assassins? Menteixen, menteixen i hem de ser misericordiosos amb els que menteixen? A aquests peixos grossos, els odio, com els odio!”.
L'odi fa olor de pólvora, de sang i de ciment i carn cremada. I no n'hi ha prou amb això, també cal ofegar al màxim els condemnats a una agonia lenta i dolorosa bloquejant fins i tot l'ajuda humanitària, com ha ocorregut aquesta setmana. Israel i els seus militants van bloquejar la sortida del port d’Ashdod, com havia confirmat el ministre de finances israelià Bezalel Smortrich dia 13 de febrer, de 1.049 contenidors, el contingut dels quals era farina, oli, cigrons, sucre i arròs, destinats als desplaçats que estan atrapats entre la frontera egípcia i l'armada israeliana.
En aquelles terres, l'odi és un monstre malvat que fa olor d'una eterna venjança, de mort, i sona a plor de nens i batecs eixelebrats dels cors dels supervivents atrapats entre les seves arpes esperant el cop de gràcia, mentre la maquinària de destrucció segueix el pla que va deixar traçat David Ben Gurion, considerat un dels principals mentors de l'Estat jueu, qui va manifestar el 1937: “ Hem d'expulsar els palestins i prendre els seus llocs”, i el 1948: “ Hem d'utilitzar el terror, l'assassinat, la intimidació, la confiscació i el tall de tots els serveis socials per a desfer-nos de la població palestina. Hem d'expandir-nos a tot Palestina, no hem de renunciar a Cisjordània, ningú pot limitar les nostres fronteres”.
I suma i segueix.
