Gent sense casa, cases sense gent

Si hagués de triar el millor eslògan immobiliari del 2021, seguint el criteri del portal Idealista, votaria el del moviment social per l’habitatge. Un enginyós rodolí que ens interpel·la frontalment. “Gent sense casa, cases sense gent, com s’entén?” Em temo que, malgrat que l’apariat segueix els seus consells (simple, original, enganxós, creïble i emotiu), no seria del gust de cap cercador de pisos amb pretensions de think tank. El real estate, un neologisme d’importació per designar el mercat immobiliari, ha construït hàbilment un relat de les cases com a inversió (“actiu”, “producte”, “valor”) i del tràfic com una necessitat incontestable (“reactivar”, “recuperar”, “rendibilitzar”). No diuen res de la demolició moral, dels seus efectes buldòzer sobre vides humanes aixafades. Ja no hi naixem i morim, a les cases, però encara hi fem niu o patim la síndrome del buit quan les cries es fan grans i volen soles. Deia Ginzburg a La ciutat i la casa que “es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d’un mateix”. La mateixa idea amb què arrenca La casa, el poema inèdit de Joan Margarit: “Ens protegeix i guarda el que hem sigut”.

Qui és, doncs, la “gent sense casa”, privada de la confluència física i espiritual d’hospitalitat, identitat i refugi? La “pobresa habitacional” afecta tothom qui no pot accedir a un habitatge digne. En realitat, pobre és aquell que no pot cobrir les necessitats bàsiques. Qui ha de triar entre pagar el lloguer o els queviures; encendre la calefacció o empastar-se un queixal; dormir o posar una rentadora. Amb el nou costum de trossejar la misèria i rebatejar-la amb eufemismes asèptics (energètica, si passes fred; alimentària, si passes gana) ens empassem millor l’aberració; la precarietat com a avantsala de la vulnerabilitat, que ho és alhora de l’exclusió. Vulnerables no ho són els captaires o els pelacanyes; no ho són els malalts o els vells; la desferra social o la marginalitat. No només. El risc apunta amunt, cap a capes que es creuen més a prop del iot que de la pastera per pura aspiració. Els fills de les classes mitjanes, abocats a canviar de barri i compartir pis, pengen d’una xarxa familiar tan fràgil com la condició humana. Tothom pot perdre la llar per una mala decisió, per giragonses del destí, per traïcions de la fortuna. O per tot una mica. Una pèrdua lacerant, que remet a l’origen de la paraula desnonar, associada a la pèrdua de vàlua i de crèdit. Encara més, d’esperança. Es desnonen també els malalts sense cura, els objectes inservibles.

Executar 5.737 llançaments en plena pandèmia (dades del poder judicial de 2020 per a Catalunya) és una crueltat i una temeritat. L’embolic administratiu i la resistència dels tribunals s’han congriat per convertir la moratòria en una gran ficció. No tothom té accés al circuit de serveis socials per a l’habitatge. Sense papers, si no estàs empadronat o vius en un pis sense cèdula, quedes fora del suport públic. És pràctica habitual, per a més inri, que alguns jutges no tinguin en compte els informes dels serveis socials o reinventin la categoria de vulnerable. El cas del jove ocupant del bloc Llavors o el drama del suïcida de Sants semblen exemples d’aquests prejudicis. Sovint es tira pel dret sense esperar l’informe, que sol demorar-se pel col·lapse d’uns serveis socials que fan més de trinxera que de coixí. A França -des que la mort per congelació d’una dona desnonada el 1954 va sacsejar l’opinió pública- la treva hivernal suspèn els desallotjaments els mesos de fred. Spain is different. Aquí no hi ha hagut miraments durant el confinament per als expulsats sense alternativa (que han hagut d’optar entre viure al ras o apilar-se en infrahabitatges). Capítol a part mereix que es consideri com a tal un càmping o una pensió subcontractada, on no es pot cuinar o estudiar, amb toc de queda permanent i dos anys de llista d’espera. Si aquesta espiral dramàtica de privacions no és tracte inhumà i degradant, em pregunto per a quines situacions ho reservem.

I les “cases sense gent”? En absència d’estadístiques oficials prou actualitzades tenim les dels observatoris ciutadans. Només a Ciutat Vella -prototipus de barri per veure i no per viure-hi- hi ha més de 3.600 pisos buits, 1.000 dels quals són de fons voltors i bancs, segons dades del Sindicat d’Habitatge del Casc Antic. Un fenomen feridor en aquest context és el boom de les Golden Visa, l’opció vip del permís de residència per a qui compra un pis de més de mig milió d’euros. Espanya bat el rècord europeu d’inversions (Barcelona és la destinació preferida) perquè ofereix les facilitats que Europa escatima davant del risc de penetració de la corrupció i la delinqüència organitzada. D’aquest efecte crida gairebé no se’n parla. Per obtenir el visat no hi ha control dels fons i s’enllesteix en 20 dies, per silenci positiu. Dona dret a lliure circulació i a reagrupament familiar, tot sense muntar cap negoci ni viure ni treballar al país. Això és emprenedoria? El tràmit exprés contrasta amb el calvari per regularitzar la situació de la gent pobra, pobra gent, que sí que penca de valent en l’economia submergida i no rep ajuts per a l’emergència.

I tanta paradoxa, “com s’entén?” La pregunta rima amb indecent, la versió més crua del lema, popularitzada per Sílvia Pérez Cruz, i lliga amb la tebior amb què assumim els suïcidis, com a cas extrem. N’hi ha un fotimer, no totes als nassos de la comitiva judicial. Potser preocupa més el balcòning que la desesperació dels que són empesos al buit social sense arnès. Al fons de tot, més enllà de la desregulació del preu o l’escassedat de lloguer social i del detall tècnic, hi ha la transformació de l’habitatge en una mercaderia; de tràfic global, com copsa amb alegria Airbnb, Belong anywhere [“Pertany a qualsevol lloc”]. Una denigració sostinguda per l’entramat legal, fiscal i d’influència fet a mida per la cobdícia local. Com a proclama, un altre eslògan del ram del totxo: “Més audaç, més ambiciós, més ràpid”.